“I fem-ho,
fem-ho ample!
Ballem al sóc
de la tempesta,
mirem al
centre que no atura,
que som
parents, d’ aquesta fúria!”
Blanca Llum Vidal
Temíem buidar el
somni, dessagnar l’ esdevenir.
Sagrats, l’
esdevenir que ens fou somiat, prò és vist que el fem avui
que bull el bull que
ens falta i salva i no era; ancianes llums, rius d’ ulls d’ aigua
dels instants,
forats a les roques del sostre, barres enfora, batudes als
camps de neurones. I enterbolint-nos en gorgs de mels
tarongeres, fèrtils
llisquem, oferim,
parim selves enmig del desert reprenyades de feres amb nom
de fe dura i bec
tou. Nounats damunt la terra tèbia tova que s’ enfilen sense formar fila;
Nosaltres, que
ens naixem de totes les formes i en tots els instants i volem i ho fem
perquè volem, i
podem perquè ens n’ ha convençut un vent que ets Tu + Jo
i som la llavor d’
un roure fent-se a la infantessa, a ser-hi benvinguts,
a començar la
febre cel·lular i inacabable dels neguits i tots els més llanats;
Escollidors, remenetes
fins la meta sagrada dels deus i les dees, que ragi l’ amor
que ens netegi la
flama que ens espeteguin correfocs a l’ ànima,
que ens hi
espetegui la Patum sencera, que ens hi empolvorem les ales i dansem
tota la bruixeria
de les herbes amb missatges d’ experiència a despertar.
A despertar, hem
vingut a despertar-nos: tu, a mi, jo ,a tu,( vés i versa 1) i
Ells són
despertats per nosaltres (viceversa 2.) Temíem buidar el somni i era la
despertació total
de tots els sentits petant com flors d’
un instant,
pedregades de
jugar-hi és d’ on vindrem, i encara
amb llamps, sense
paraigües, costa, costa amunt, esgarrapada endins, i tall aquí,
clavada enllà
fins l’ aire a cridar amb crits xiscles d’ eruga llaurada amb
nom de comprensió
que ens travessa les pells, que ens replega amb tothom
fins que salta la
papallona a rompre-hi contra el vidre del no-viure la crisàlide;
hem vingut a
esporuguir la paüra ran d’ abisme i fins la sola de l’ arrel
que se’ ns hi
clava i dóna vernissos, xarops, llums
subterrànies, delicioses
exaltacions allà
on rau el misteri que ens tiba del nas per la llengua fins trobar-nos
mar amb mar, món
amb món, sense nom. És l’ inventar-nos, saber que formem
part de l’ invent,
acariciar el fibló bellíssim i mortal de l’ escorpí. Humilitat,
pa i llavis a parts iguals ben a prop, fins a
dins, ben endins a ser de l’ univers, univers:
nounats plovent
dins cada àtom, atòmics, tàntrics, tripats, galactics, folls;
dos nens a l’
horitzó dels horitzons se’ n van rient. Jugant fan un camí.
griFOLL
18.19. agost. 2013
casserrespoblepoema
