He fet vol en remolins d’ ebris embuts noctàmbuls,
nius en sexes, desfet, m’ hi he (re)fet i he tornat a ser verge després.
M’ he llegit la meitat de tots els llibres i el pols em batega fort
-em va dir un metge que ho semblava i no sols ho era -.
Pinto sense pintures sobre superfícies inexistents, per dintre del cap
tot de rels gotegen, fils de nervis fan rams i en són els pinzells.
Dibuixo pedres i egagròpiles que per dins rodolen
com còdols, com pinyes, com arbres buits desplomant-se en la meva escultura.
Sóc allò que trobo i en mi es queda. L’ amor.
Sé que hi ha un lloc on les mil·lèsimes transcorren com segles. Ah,
i sóc un bosc: És això. Provo de relacionar-me amb les persones
creient-me que en sóc una i ells veuen vida. I la vida no els hi interessa.
Menteixen. Es menteixen.
Menys els que encara són fera, menys els que encara saben
que la millor beguda del món és la pluja, els que tenen sempre
allò que tu vols, i és curiós, mai no ho volen per a ells. Aquests
els coneixeràs perquè sempre fan allò que no toca i toquen
allò que no s’ ha de tocar, s’ escapen de classe i troben tresors
a sota dels rocs o rere el teló quan diuen que s’ ha acabat la funció.
I tot això ho fan per tu, no volen res de res a canvi. Res. Són feres.
grifoll
26.09.11
casserrespoblepoema
Tweet
2 comentarios:
...i visca les feres ferotges i indòmites...
sempre! i anar en compte no anem pel bosc desprevinguts i ens ataqui l' humà!!!
Publicar un comentario