Tremola la cera, gotejant, fent el blanc, fent la trena
que vesteix l’ espelma, que ens amaga de l’ obscuritat verinosa
i no res més. Això i les dents a mitges de mastegar rels i fòssils.
Això fet d’ ossos per fer caure l’ aigua de l’ estalactita
(quan cau la gota a la cara i ressonen somriures que encara somriuen).
No s’ apaga el record, mes no caminem de memòria, que
escrivim descalços i escrivim. I del sepulcre estant
ens hem negat al silenci, de la mort que ens ha vingut
a embalsamar els sentits per fer-nos creure en les absències.
I no. Ens hi voldran falcar amb becs de la por, amb les arts
del diable de la raó. Seran l’ infern. Ens hem d’ agafar fort,
fins les sangs, que caiguin els ulls dins els altres
mentre els altres fan el reflex , fins que tot sigui tant líquid
que la sortida ens xucli, quan la corrent ens dugui a la llum,
quan aquí brillem dins un volcà en erupció que escandalitza
a riuets i a oceans, doncs ara. Quan trenquem les aigües, ara.
Quan trenquem les aigües i el gel i ens desfem d’ ésser els altres,
exactament ara. Ara de quan tot passa i res no fa res. Aquí.
grifoll
4.09.11
Tweet
No hay comentarios:
Publicar un comentario