FERES

He fet vol en remolins d’ ebris embuts  noctàmbuls,

nius en sexes, desfet, m’ hi he (re)fet i he tornat a ser verge després.

M’ he llegit la meitat de tots els llibres i el pols em batega fort

-em va dir un metge que ho semblava i no sols ho era -.

Pinto sense pintures sobre superfícies inexistents, per dintre del cap

tot de rels gotegen, fils de nervis fan rams i en són els pinzells.

Dibuixo pedres i egagròpiles que per dins rodolen

com còdols, com pinyes, com  arbres buits desplomant-se en la meva escultura.

Sóc allò que trobo i en mi es queda. L’ amor.

Sé que hi ha un lloc on les mil·lèsimes transcorren com segles. Ah,

i sóc un bosc: És això. Provo de relacionar-me amb les persones

creient-me que en sóc una i ells veuen vida. I la vida no els hi interessa.

Menteixen. Es menteixen.  

Menys els que encara són fera, menys els que encara saben

que la millor beguda del món és la pluja, els que tenen sempre

allò que tu vols, i és curiós, mai no ho volen per a ells. Aquests

els coneixeràs perquè sempre fan allò que no toca i toquen

allò que no s’ ha de tocar, s’ escapen de classe i troben tresors

a sota dels rocs o rere el teló quan diuen que s’ ha acabat la funció.

I tot això ho fan per tu, no volen res de res a canvi. Res. Són feres.

grifoll

26.09.11

casserrespoblepoema

Tweet