POÈTICA CRAPULISTICA: EN BLANC (VIDEO de J. Grifoll)

POÈTICA CRAPULISTICA: EN BLANC (VIDEO de J. Grifoll)

QUILOMETRES

Quilometres de tu Quilometres de música

Quilometres de música a partir de tu

Quilometres de nit de dies arrissats en verd blau groc

Quilometres clavats al fons dels ulls Quilometres d’ Amor

Quilometres que et busquen laberints endins una senyal un fum

Quilometres de llavis de pestanyes de promeses pels cendrers

Quilometres doblant-se adolescents encara vida mare terra pans vi ventre salts

Quilometres “Oh perforar con vino la suave necesidad de ser”

Quilometres convulsionant la festa eterna fent l’ amor per dins els llibres la Poesia

Quilometres de versos com saliva Quilometres descalços infantesses

Quilometres de molsa de carícies de silencis que només ho semblen

Quilometres deslligats rient plens de futur de tu de mi enamorats amb ales

Quilometres de mirar de maneres d’ amar fent saber al món del món sense món

Quilometres d’ existir sense nom amagats a la intempèrie buidant pots de xocolata desfeta

Quilometres de senzillesa amb tonyina cafè i autobusos 

griFOLL

2.4.14

casserrespoblepoema

ART mural griFOLL 14 els habitants de sota el pont

)

EL POEMA

EL POEMA

El poema és un tapís de cremades als dits, mil papers estripats a la boca, i estirar-se  a collir la música, moblar les mandíbules  amb paraules impossibles que ens vindran a dir el què ja sabem.

El poema és a sota una barca, a la lluna, és un miratge i un sortidor d’ emocions, una estrella del primer horitzó que ens sura als ulls i ens converteix en l’ oreneta, ella que mai toca de peus a terra i ja hi era.

El poema, com una vaca, vola en catapulta i és sagrat. El poema, com un brau, hagués nascut cavall, des-presència... és un astre, vibració, i així que neix ja agonitza, no es coneix immortal, no se sap i ho diu tot, i -a vegades- lladra.

El poema és un fum, una porta, deixar de pensar, transformar-se en mossegada o bosc, una veu que ve pel pont, que surt de sota l’ ala de l’ estruç o del falcó quan és més bell i baixa en picat a clavar-se de bec per la sang que serà dels seus fills.

El poema s’ enamora, no es conforma, es fuma amb pipa o a les fosques, sovint té gust de regalèssia i és per a tu.

El poema navega, escriu móns, buida vasos, busca besos, emplena cendrers, empatxa somnis, desafia totes les lleis.

El poema és un nen, una nit, una pols, una olor, un dejavú , un deixa estar, un fil molt prim per arribar-hi, és una corda fluixa, un cop de puny a l’ aire.

El poema mareja, fa rodar el fetge, droga, empastifa, et desitja. Porta la porta oberta perquè hi entris, et farà de laberint, quan les barques salpin a l’ alba boscos amunt, ves-hi, que no t’ enganyin els símbols dels homes.

El poema és allò que mai no va arribar a passar passant multiplicat per mil centpeus ballant-hi sense preguntar-se res, saltant i prou, deixant de ser per a ser-ho tot, la gran baldufa, déu, el fill, la mare i el sant pare esperit dels encomanats a la vida a fer el dimoniet, que algú l’ ha de fer.

El poema parla i parla i parla i no pretén l’ entesa, no pretén res més que res, no pensa. Ets tu el poema, allò que no pots dir perquè tothom és de vacances, no?

El poema fa por, el poema la cura. El poema diu dia, el poema hi fa nit. Es diu Joan, ja el coneixes. És savi, riu sempre que ho fa. Es fa estimar. Té el nas xato quan s’ olora un vers xato, té la força d’ un miler de formigues, la Marabunta abunda i ningú s’ esparvera.

El poema no guarda la roba perquè no va vestit de res ni va a nedar, neda des de sempre, no té principi ni fi ni fan mitja part. El poema és un eriçó quan punxa tan poc que fa pessigolles, i alguna esgarrapada, però és per encomanar-se’ t. No et vacunis.

El poema és poema quan tot encaixa, és el caos, l’ exacte. És una turbulència que dura tot el viatge.

El poema pot produir taquicàrdia, deliris, al·lucinacions, somnolència, migranya, mania, addicció, sensació de formigueig a l’ estomac, impulsivitat, clarividència, desordres mentals, augment del nivell de glòbuls rojos en sang, contactes amb el més enllà, gana, fotofòbia, nictofòbia, fotofilia, nictofilia, fetitxismes varis, lucidesa precoç, sensació de llibertat, de pau, d’ alegria  -podent arribar a l’ eufòria- i depressió, que fa baixada i no cansa, vaja. Mort d’ un leucocit, lleugeresa d’ idees, sensació de comprensió, de no solitud, amor. S’ han descrit alguns casos d’ enamoraments realment patoil·lògics, com castells de foc o embriagaments desmesurats que han donat pas a felicitats cròniques. Si es barregen amb alcohol, pot augmentar l’ efecte d’ ambdós i veure’ n quatre. Millor no conduir, perquè corre cada des-salvatge! També és possible notar vertígens, dilatació pupil·lar i augment de producció lacrimal, així com tics que dobleguen les bandes dels llavis amunt. No s’ ha comprovat només que amb ratolins, però l’ abús de poesia ressuscita als morts i als vius ens deixa viure, no té dogmes, com un virus, s’ escampa pel sistema nerviós, infla els ganglis, esvera glàndules que acaben en follia tremenda, canta en veu alta, no té hora, abraça com una boa, va pel mig, i de dret, o per sota, i serpenteja i indueix al vol i al voler i a poder fer de tot. No es dutxa, va a la riera, és plena de granotes  -i de capgrossos-, d’ algues, de joncs i de canyes i fang. Sedueix, és lasciva, pecaminosa, anormal, la millor companyia -que és la mala-, la fa, la la, la toca, t’ acaricia, produeix canvis irreversibles en el sistema vital del funcionament habitual, trenca rutines, fa miracles al balcó de casa, s’ enganxa com una lapa, una lepra, una sarna, una ràbia, un lepidòpter en zel, que un ullal de vampir a la femoral, la jugular és pels ratpenats, nosaltres som els rat-alegres ( www.ratalegres.com) . Recents estudis vinguts d’ alta mar diuen haver descobert similituds entre les vibracions dels pops esquizofrènics amb la freqüència neuronal de certs poemes d’ aigua dolça, així doncs no és de més llogar un detectiu que ens vingui a mirar les aixetes.

griFOLL

09.03.14

casserrespoblepoema

INSULTO

Insulto a les Arts amb narcisos,

insulto als oficis més nobles amb l’ Ego,

m’ abarateixo amb vanitats de faquir

tastaolletes. No sé fer res i faig de tot

per un epitafi que mai no veuré.

Dec ser un homo sapiens.

griFOLL

02.03.14

casserrespoblepoema

MUTIS

Torna’ m la veu, callaré.

No et diré que t’ estimo ni ré.

No et diré que m’ he fos ni què he fet,

la fe m’ ha fet figa, i la quina tampoc

ho sabràs.  No et diré que tinc por,

que tinc set, si no hi sóc, si me’ n vaig,

si m’ escaic o recaic, vaig tirant o

m’ he mort.  Callaré, mort i sol

parlaré amb les parets, faré esquerdes,

pols, esgrima amb les aranyes,

conjunt amb els mobles.

griFOLL

01.03.14

casserrespoblepoema

ECONOMIA

Trau treus que tant vessa i re-

xucla sangs disbauxades del tall

plat pelat a les cartes tacades

que l’ anonimat ja té cara. Per-fi-l,

cau en taula! Doncs un sense bústia,

sí, cuac? un de si us plau, dos de bada’ l,

i tu? porti’ n cap, va, fem. Treus tu?  

griFOLL

01.03.14

casserrespoblepoema

GRAMÍNIES

s’ engafa en les rotes, hi retroba l’acord,

se l’ inventa, què dic! s’ hi encarna

i és plaguda pels banyuts enzimàtics,

n’ omple les confiteres , les glàndules

que arrossega, esgarrinxades, deixen

vermell als dits.

griFOLL

01.03.14

casserrespoblepoema 

PETXINA

Sí! Desorbitar els sentits, viatge a babel per dos naps!

Cols! No hi ha mapes. I? Que hi haurem d’ anar a peu

boscos amb llops del revés que ens aiguarraran la fera

a través de tant rés i octopussy mandala a les portes

del bus ourobouros mossegant-se no la cua, el cap! cap

de pa si cal amb oli, migranyós com l’ endemà. Sí!

I saltar-hi, repetir-se, repetir-se fins que esclati el camí,

que els camins són a l’ aire i tu els tries, i un tres de Sam-

faines pots perdre’l, res es perd aquí. Mira la teia,

s’ encendrà quan no pensis. Repeteix: berberetxu-

berberetxuberberetxuberberetxuberberetxuberberetxu...

griFOLL

26.02.14.

casserrespoblepoema

SI QUEDEM PER FOLLAR

Fa de nervi un ferro prim tancat a l’ aire lliure.

Posa talls un full d’ espases endocrines, enzes!

Passa mà pels pèls arran de perdre la paraula.

Jo paro la taula, no penso en els gots, ni en tinc.

Prou disparen als plats com per ‘ na fent sopars,

Entrecots d’ entrerocs que s’ enfilen al ca(m)p,

Si quedem per follar ens fem un bocata i ja està.

griFOLL

26.02.14

casserrespoblepoema

D’ arcàngels i d’ altres factors que t’ atenyen

No m’ escauré en dilluns. El primer dia per excel·lència que vas a classe i et cauen les dents, gràcies. Tampoc m’ havia de menjar gran cosa, així que ja passaré, no sé, un dia d’ aquests.

griFOLL

25.02.14

casserrespoblepoema

MEA CULPA

Si tinc causa es diu poesia,

però jo no he fet res,

hi vaig caure. És tot el què sé.

griFOLL

25.02.14

casserrespoblepoema

AI DEL DIA

 Ai del dia que se’ m passi pels puestus res cert i m’ ho empassi, ai del dia que pensi que tinc raó i no follia, ai del dia que decideixi reposar entre humans en sèrie ni limitada, ai del cap que se’ m pensi i s’ ho cregui, ai de mi si en res crec, ai de mi sense desconeixement de tota causa, error dels cent peus amunt i avall, ai del dia que entengui, que sàpiga, que m’ ho pensi, ai del dia que no vingui la curiositat al paller de rere casa.

griFOLL

25.02.14

casserrespoblepoema

VERSOS D’ HIVERNACLE

Setanta-dos noms de setanta tota

l’ alquímia i fam, fe primigènia, dessota

les calces de tota la història dels homes.

Antigament, en un mar d’ arena, Ningú i el gat.

Antigament, en una cova tota d’ aigua, peixets.

Antigament, negra d’ ungles gratava una aranya.

Antigament, camells i crits als llibres, bous, el llop i la pantera.

Antigament, el tigre, esclaus.

L’ origen del buit: nosaltres, les secrecions limitades,

permetre-li dipòsits a la Idea. No hi ha ull, no hi ha mantra.

Ara mateix hi ha dinamita pasteuritzada omplint milions de biberons

arreu del planeta.

Descobrir-ne l’ origen ? Destapar tapes, testes, traus, i ara traumes.

Untem-nos els fronts d’ olis i bategem cada cosa: hi ha una profecia

amagada dins lo prohibit, per això està prohibit. No ve d’ ara ( res pot fer-ho).

griFOLL

25.02.14

casserrespoblepoema

COM UNA LLAVOR SOTA TERRA LA VIDA TÉ UN NOM

COM UNA LLAVOR

SOTA TERRA

LA VIDA TÉ UN NOM

Sóc a dins. M’ abismo rere els ulls i nedo.

Se’ m descargola el fred. Ets tu. M’ abrigues.

Sóc a dintre, amor, fem l’ amor, ve la mort, faig la por,

som de febre. Escampem-nos els braços, rodolem.

Sóc a dintre. Hi visc. Em moro a dintre, hi nedo.

Nedo humanament rere el teu pas,

m’ envio a tu, adormida sobre l’ aire dels inestables,

aterro en la teva paraula. Sóc, filla del mar, un núvol,

se t’ enfilo als cabells. Cuidar-te, escabellar-te ,vull

veure’ t a riure sense límits, veure’ t. Riure’ t a versos.

Ho dic com una llavor sota terra. Sóc a dins.

Sóc a dintre. I tu plous. I jo nedo. Creixem com un arbre.

Serem un taronger.  Serem així de daurats, o llimones, d’ àcids

que vibren, que espeteguen com fer-se petons amb les boques

plenes de peta-zetas un vespre d’ estiu, lluny dels déus,

dels homes. I els cels embriagant-se d’ aromes,

selves enlaire fent verd, pols en zel. Tot brillant. Purpuríssims.

Sobrevolant la casa dels llibres, amor. Desllegits, per escriure.

Nous. Dintre l’ ai cristal·lí que raja, translúcids

de cos, sols aigua, sols ànsia fent aigües, camins...

Sóc a dins. L’ amor senzill d’aquesta nit immensa

s’ hi replega. Ens hi arrepleguen els veïns del sol, llum sola,

tota, entrant per la finestra de la cuina mentre la set

ens prepara cafè ( sóc a dins, seré el sucre), i és tan densa

la imatge. Bufem. Fem bombolles, escumes

de platges perdudes pels mapes dels cossos dels mites,

lentament, com el fum. Sóc a dintre, a dins teu, amor. I tinc por.

Por de no ser-hi, por de sortir. No vull néixer mai més.

Ho dic com una llavor sota terra, perdona’ m.

Sento aire fresc. Noto que ens rentem la cara, que t’ estimo;

tu no ets pel somni, tu ets de ningú, de les plomes, d’ ara, infinita,

el per què, la llum alta que és guia i respon a les ombres. Puc?

Sóc a dintre, i m’ enfilo. Sóc a dins, corpori i esperit, borratxo

d’ haver-te vist, vist, i tan sols de reüll, un instant. Treies el cap

per la finestra d’ un tren que passava, que no havia de parar aquí.

Sabies que jo vivia a l’ estació, t’ esperava ignorant-ho. Et dius

sempre, existeixes. És no haver-li de demanar llum als interruptors.

Ets allò que et queda a dins després d’ un dia al paradís descobert

per vegada primera i arena. Ets l’ ocell més amic que he vist a passar,

l’ hora de cantar a tothora, amor, camí de veure’ t, un instant,

l’ instant de la teranyina que tot ho lliga, trobat. I sóc a dins.

I sempre hi he estat, desconeixent-ho, desconeixent-me, des de fora

adorant-te només la carcassa. I tu hi eres, ja eres dins teu. Des de sempre.

I jo només em menjava les ungles, descarrilava trens de memòria,

feia cursets intensius amb la mort jugant a les vies. Pintava vagons.

Em feia dir grill o és igual. Sóc a dins, sé que hi sóc, els paisatges

es mouen, la vida té un nom.

griFOLL

24.02.14

casserrespoblepoema

HEROIS

“és el poema qui em fa ser”
Joan Vergés

HEROIS

Si a vegades m’ ha temptat la mort
ha estat perquè em dolien absències.
Si a vegades m’ ha temptat la mort
ha estat perquè hi veia la vida. M’ esperaré,
i vivint, però no deixant de creure que morir
és renéixer, curar-se del dolor d’ haver
estat humà, d’ haver-se’ n sortit, d’ haver-ho
aconseguit sabent que el sol fet d’ haver
passat per aquí, tibant de carn i d’ ossos,
ja fa de mi un heroi de l’ existència. 
griFOLL
24.02.14
Casserrespoblepoema.

TA TU

Li dic al silenci que vingui, tu hi ets.

Sóc d’ abrils que ens replorin al ventre, de ser-nos,

nedar-te; i seré de quedar-me per sempre,

tatuat, dant-te els vespres, la llauna, la bossa

i la vida. Tu sigues rapaç. Fem benzina.

griFOLL

23.02.14

casserrespoblepoema

emBANS

Hi ha, en una capsa tancada, els cabells sense el vent.

Les rates s’ hi acosten, el temps se n’ aprofita, s’ hi gronxa

com es gronxen els rellotges. Fa pèndol. Faig nosa. Me’ n torno

al rebost dels invents a canviar-me el present i l’ estreno...

+

Ho recordo naixent, tu vas ressuscitar-me d’ entre els psicòtics,

vas ser el meu déu, el plànol-poema de portes,  túnels que férem, camins

de mil fils arrossegant-se més enllà dels confins, desfilavem... (+)

I les sangs hi bullien. I a les nits, no, la vida no anava en serio (...del poeta

que volia ser poema).

+

Sumàvem. Multiplicàvem amor, però jo no valia per a res.

Volia, però vaig descobrir que volent no s’ aprèn a volar. I tu, la bellesa

més trista de totes, vas riure, i jo volia i volia i volia,

i el terra no era tou, i tampoc caic ara si era en aquesta vida la vida

+ abans+

que es va fer d’ hora molt d’ hora,

i no era primavera ni teníem les claus de pol·len per a curar-nos la ressaca.

Aquella nit (mil i una) , a l’ altra banda de les bandes,

lluny, tan lluny que no s’ hi pot tornar mai + (nevermore

+  nevermore menys...) de l’ existència.

griFOLL

23.02.14

casserrespoblepoema

RÈFLEX

Sents ara el pes de tots els errors encertats

que no t’ han cabut a les golfes, Mirall.

S’ ha fet tard i tu no portes paraigües. Tu et mulles,

et trenques, Mirall. I sagnar sagna l’ altre: l’ home

del temps, que vol ploure i en porta.

griFOLL

22.02.14

casserrespoblepoema

VERITAT

Que em salvi la veritat o que no em salvi res.

Que la veritat és la mentida menys sentida,

que va fent-se certa, certament poc a poquet.

Però quan s’ enfila a dintre, hi fa quatre reformes

i et deforma per complet.

griFOLL

22.02.14

casserrespoblepoema

EN SEC

Per què, les llunes, la mateixa?

Per què, tu i jo, desguassos l’ un de l’ altre?

La gelatera dels dits de maduixa, els vasos

buits emplenant-se de llavis que reien,

que van riure una vegada aquí, tots els rostres

perdent-se desfets, sota el sol, l’ endemà d’ estimar.

griFOLL

22.02.14

casserrespoblepoema

LES VIES

Tot el què he vist, escoltat, olorat, tastat, palpat,...,

puc afirmar que ho he sentit intensament dins un secret

de ser-me del qual en desconec  l’expressió .

griFOLL

22.02.14

casserrespoblepoema

POSTAL

Teca al temps i a pixar fora de test. Res ens ve de petits, tot en torna. Cerquem una imatge: la que ens ha de venir a consolar, que s’ acosta, que entrarà per la finestra com una esponja de llum que ens vindrà a retratar. No caiguem a la trampa, som visionaris, desertors del ramat derramant-la, sagnant per fugir, volem estimar i no sabem què diem, acabem fent callar el sentiment. Teníem fred: l’ amor no es dóna ni es rep, és d’ un altre món però es troba en aquest. Bandolers, només som això. Teca al temps i a pixar-la a les botes rialleres, reobertes  de tant caminar pels pèls estirats de la mort. Cal sacsejar-ne els tacons, seure a badar-la mentre amb resines s’ enganxen mil cent nous viaranys que ja ens amenacen, en zel, que ens treuen la llengüeta per sota de la porteta fins que, afinant, refiats, acabem tocant la campaneta. I ja som a la gola del poll –que no es giri. Tenim el vent a favor, per favor, que no anem enlloc però venim de la vida, no sigui amb mort. I tornem a saltar, que el món demana què duem, si calces o calçots; tafaneja, el ramat va cremat, tothom va cremat menys l’ estufa dels déus, àrtics per força, invisibles per dins.

Teca al temps. No és a ratlles, no plora ni riu. I la vida no pensa. Tot sense mesura és com és i s’ hi juga. És de cera. Patina. Puja i baixa per la gota boja, ens cau la baba, fem el gest d’ arreplegar-la, ens crema la barbeta. Rodolem, intuïm, se’ ns ensorren les galtes o ens pugen a visitar els colors. Sempre hi ha brasa. Quan ets de carn. Quan ser-ho esgarrapa. Quan confons desig amb elegància, disbauxa amb mancança d’ esperit. Quan cada dia vius deformant-te el futur, reformant-te els malucs, operant-te les hienes, bevent-te les penes, pintant a l’ oli, que mai s’ asseca. Quan necessites que t’ abracin i tens por de que ho facin. Sempre hi ha brasa. Teca al temps i una canya. Quan hi claves l’ ull, ve calor ( varia llegit a l’ estiu), ja no pares. Quan esculls abans savi boig que anònim desconegut, per por. N’ hi ha tanta. Ha fet molt mal. La por ha estat la pitjor plaga que ha vist la humanitat fins ara, ara en preparen una altra. No n’ hem tingut prou, anem a més, saltant, sense mirar què esclafem. Els ous, els nius i el pes dels morts que hi han nascut, que ningú va parar-se a conèixer quan hi eren. I hi caus. I la culpa no existeix. Tu no hi eres. No hi havia ningú...Teca al temps.

Teca al temps, que no s’ apaga. Sempre hi ha brasa, que intuïm. El secret és deixar-se anar, no agafar-se, acariciar, sortir al món dels noms com tornant d’ un naufragi, en direcció il·legítima, saltant-se les perpetues, reobrint llaços, portes, doblegant-se fins tocar-se les dotze. I de seguida, lligar caps, serrells amb peus , terra amb ungles, sal amb ferides, fum a les boques. I acabar far(t)s per les costes com una col·lecció de peixos cercant una fira, que n’ hem sentit a parlar i es diu felicitat. Diu que tot gira, diu que et cuiden, diu que t’ estimen, diu que els homes gosen dir barbaritats com aquesta, diu que són bàrbars, que són així des de sempre, però que també, des de mai, que fan poemes ingràvids que aparten els núvols, que invoquen la lluna i són pares. I no paren, i dormen plegats i es miren als ulls i s’ encomanen constipats. Els més petits fan coses grans: prenen el sol, no s’ estan quiets, et coneixen, t’ oloren, es banyen vestits i perden la roba, roben cireres, s’ inventen, i riuen i ploren com bèsties.

Teca al temps, tots hi anem. Hi ha un cicló per seure al mig del menjador. Passa un moment i ja hi ets: les galtes bufant-hi, la ciència d’ anar-hi, les arts no escrites, secretes, públicament cantades, els aeroports que som per a les plomes, les faldes que som per a les molles de pa. Grans melics platejats que es rexuclen. Impulsos, bactèries del miracle, genis ingenus darrera les tapes tancades dels anys sense història que passen quan hi ets, i t’ hi enganxes, no saps per què, però respires. Respires sense permís. I no és la primera vegada. La llum és igual, la mateixa llum que es pot respirar, tèbia. Fas col·lecció de records. Et dediques a això. Tot va bé. Teca al temps, ull, orella a l’ hora i espetega, carn amb carn, dents urgents, cançó arremangada, records de piranya, combats d’ ultramar,  taurons de l’ esgrima, mandíbula amb pany de bambú, vent de l’ ànsia, aigua nostra, perfum atrevit, vapor d’ albercoc, lectures descalces, gemecs d’ entresol, pestanyes per sota les teules, llunàtics en marxa, paraules gastades, gastar-se els racons, irritar-se de ser-se, buscar-se les pessigolles, covar-se les nuques, i pondre-hi el blau, i una caiguda per caure-hi amb sal i llimona a llepar. Llengua al temps, saliva als caragols, torçant els genolls a mà amunt, pubis abusius de goigs sucats a l’ oli, bífids, tríptics, epidèrmics, sulfúrics, astrals com àngels caiguts, somnàmbuls com vicis prohibits, desperts com plorar d’ estimar, petitament humans, graciosament persones, rauxes, dubtes, rampes, desnivells, axil·les, veus mentals, talismans, manyoples, presumptes culpables, bledes, naps, dissonàncies, resum de resums en pols de la fina. I a pixar fora de test...

Teca al temps, imatges i velocitat que ens desintegren amb un dit. Un dit que no reposa fins que troba la cosa, l’ embrió de l’ aurora, el record que perd ona i agafa embranzida , que (re)torna, el cervell desfilat-gris-de-mosca, saber que era cert allò del diluvi, que van baixar els ploms i encara no han tornat, que anem amb torxes cada vegada més acostumats a les fosques, que quan s’ acabin tindrem la lluna, mel als ulls desfets de cera, líquids, terrossos, botànics, que s’ hi escamparan a créixer els esbarzers i l’ amanita, llenegues, tabac bord i adormidora, salamandres i demès mots llefiscosos que es pixen a la gola de la guilla i tant irrita el verí pel mal cantó que trona. Trona i rodolen els núvols per sobre dels feixos que som.

Per això plou, per això no tanquis la boca; teca al temps dels amfibis, primaveres de capgrossos, cucaferes, el llamp d’ anar-hi, l’ ànsia, així és com bull l’ hemoglobina, deixant-nos gastar, desgastar fins els ossos rascats de picar-se entre ells dins la dansa mortal que ens aclama abans de podrir-nos dins un calaixó de fusta d’ un cirerer que aquí no hi hauria de ser.  Però teca al temps, hi vam deixar els pinyols, vam ser els millors, una vegada, al món. Veuràs a la propera. Records a tothom.

griFOLL

21.02.14

casserrespoblepoema

evol(s)

DETENCIÓ

M’ ho sé de bon record, hi havia una estació, tristesa estesa per abrigar tots els balcons del món, una ciutat com l’ all, i que d’ allò en deien  futur... Hi he estat, en tinc fotografies, sí,  i vídeos que no podem mirar perquè encara no s’ ha inventat el reproductor necessari, però falta res. A quin any som? Doncs ja vaig bé, l’ any que ve, no me’ n recordo del nom, era llarg. El què em va quedar són aquestes cicatrius amb forma de prohibit el pas en aquesta banda del cervell. Mai sé què hi passa. És igual. Amb l’ altre m’ ho imagino i fora migranyes. I això, aquest tros de petó que me’ n vaig endur. El vaig trobar un vespre en una cafeteria del centre neurològic dels nervis i no era de ningú, així que el vaig embolicar amb el tovalló i ara és meu, i no és delicte, coneix-ho les (meves) lleis.  És curiós, ara hi veig allò que mai va passar, i tot canvia, i m’ ho crec igual, puc escollir. Hi ha un camp amb un genoll al mig torrat pel sol, movent la palla dissimuladament. I passa un avió d’ aquests radioactius que fan fums llargs a la cua i embriaguen el cel, que cau, i es va fent el vespre, preparant-se a foc lent rere l’ horitzó lila i roig, boig i aspre, dens. Aquí hi recordo l’ hora exacte on em trobava quan vaig ser-me a tot arreu, eren les onze i onze de la nit i no passava ni un mussol, un tret, vam escoltar un tret i prou fins que va ser de dia i van tornar tots, i els clàxons i la gent, i els lladrucs, tot dins el tros de cap que se sap, l’ altre està vedat per la psiquiatria de l’ estat, no m’ hi deixen entrar, ja us ho he dit. Només sé que t’ ho pintaven molt fàcil d’ entrada, però que al futur t’ enganyaven.

Per què hi anem? Tenim passats meravellosos per inventar i ens n’ anem al futur.

griFOLL

20.02.14

casserrespoblepoema

BALL

Més enllà ens comuniquem secrets,

tibem pels cels tombant castells cansats de reis,

anem ben tous, mamats, borratxos, certs,

sense vergonyes ni caretes, havent perdut

les claus del món, cantant que avui no arribarem

mai més, mes no ens hauran entès. Cap d’ ells.

És una simfonia, és una sintonia, un pany ballant.

griFOLL

20.02.14

casserrespoblepoema

CATORZE

Ni la nit es mossega així els zels

ni treballa tant cap planeta. Tenir un cos

el deforma, i per no callar a classe

ho escriuràs mil cops a la llosa gris

d’ aquest no parar de trobar-te pels mar-

bres, amb set i sense aigua, entre pedres

partides a cops de colors. I seràs qui comença

a tornar cap a casa. I passaràs per la via,

coneixeràs històries, aprendràs a nedar

entre records, prendràs intensitat,

n’ abusaràs i te’ n faltarà, et tornaràs a inventar,

creixeràs, aniràs deixant de mirar-te el melic,

t’ enamoraràs, poc o massa, igual que l’ altre, mai.

No hi estaràs d’ acord i t’ ho hauràs d’ empassar

amb l’ embut per postres, que no n’ hi haurà,

amb el prohibit fumar, descafeïnat, el teu, i una aspirina

per la sang. Finalment et moriràs de riure

i ja haurà estat. T’ enviaran les condicions

en tretze dies, quinze fent dard.

griFOLL

20.02.14

casserrespoblepoema

CONTE

Hi havia una vegada una veritat igual per a tots,

que anava a missa; i els bons i els dolents , que tothom coneixia,

els indius i els americans, amb les pipes, les unes i les altres,

i una mena d’ esperança a les golfes per si de cas no el fos mai

o baixessin els ploms. I tu, hi eres tu, i em deies pel nom. I era al món.

Una vegada, fa molts anys, en un bosquet d’ alta muntanya

algú era un nen, i el nen caçava llops, i senglars, i àligues imperials,

i s’ ho creia, i era. I el nen treia el peu per sota els llençols

i jugava a fer ombres de bèsties estranyes a la paret.

I s’ hi estava fins les tantes. No es volia adormir, tenia por

de no despertar-se, però va anar tot del revés i el van adormir.

griFOLL

20.02.14

casserrespoblepoema

AVENTURES

Duen l’ olfacte posat, i et cerquen. Van fins.

Ensumen la sang, el dolor, el temps llençat.

Vénen, per aigua per terra per aire per mar,

i no ho saps, ningú en parla, enlloc, ni nombrà’ls!..

Et despentinen mentre dorms, t’ emboliquen la troca,

no et deixen somiar, vessen com nits d’ ortigues als entrecuixos,

a les aixelles, als cartipassos, a les anelles, a la paret de guix

esquerdillat que et guarda  l’ ànima. Se’ t colen a l’ agenda.

Mouen fitxes, obren cartes, se t’ acaben les pastilles,

et floreixen les sandàlies, et roben l’ esmorzar. Treuen escuma

per la broca, foraden com piranyes esverades, existeixen,

tenen gana, estan en zel. Són a l’ entrada, com sempre,

a la tauleta del rebedor, esperant-te.

griFOLL

20.02.14

casserrespoblepoema

face book

DÉU

Era estès al mig d’ un camp, d’ esquena cap a terra, la terra em xuclava, era un nen, era jo abans de mi, em deixava enlluernar pel sol, els crits venien de molt lluny quan tot m’ emborratxava i em sabia el parenostre de memòria per fer cagar el tió, i el tió era un tronc, un tros d’ arbre arrencat de l’ arbre del bosc i jo me’n feia fins avui que en sóc, bosc que creix i creixia,i me n’ anava per les rels i per les branques, amunt i endintre, enfora i clavant-m’ hi , rascant tempestes, fent ploure, i després em llençava a l’ aigua fet un vaixell de paper, de vapor, suava com un llop rere la llebre apocalíptica que veia als ulls dels homes i els devorava d’ amagat fins que els hi queien les normes dels dits. De seguida tornava a córrer a estendre camps, mareigs per a l’ esperit, i rodava pel món, que em cabia a la boca i feia gust de maduixa, era un nen, d’ esquena a terra, enlluernat pel sol.

griFOLL

19.09.14

casserrespoblepoema

AVUI

Avui et miraré com mai, aprenc a envellir nu,

fill del pol·len, lluna silenciosa, senzillesa sola, gràcies,

no tinc canvi, et diré que sóc aquest, avui

que no m’ hi veus perquè sóc fredolic i vergonyós,

solitari ( no m’ agrada el futbol i m’ han tancat els bars),

no ho sé, avui que dubto de tot menys de dir-te

que sempre dubto, per això després m’ hi llanço de cop

i de cap i m’ esberlo i torno a néixer i a néixer i a néixer.

Però avui et miraré com mai, per primera i darrera,

i em presentaré, tal com raja. Després, demà,

sense canvi, vergonyós i content, tampoc hi seré.

griFOLL

19.02.14

casserrespoblepoema

RELLOTGES

Del temps arraconat dels homes que l’ han arraconat
me’ n faig rellotges parats contra els caps cap quadrats
que se’ m volen cruspir: posar a fer tic-tacs que ells no han gosat,
em dic. Llavors n’ arrenco les agulles i els re punxo.

griFOLL

19.02.14

casserrespoblepoema

FÍSICA

Hem trencat el filferro. Som dins,

boreals, fent l’ espai. Serà aquesta nit,

la dels laberints, la dels jeroglífics.

Haurem d’ esforçar-nos i no pensar

com els homes.

griFOLL

19.02.14

casserrespoblepoema

POR

Obriràs deliris amb la massa, en retindràs la fúria i

encendràs, en nom de la follia, llibertats prohibides.

Cobraràs olors, a diari, abans del vespre i fins la nuca.

Lluitaràs en silenci, por. Tu seràs l’ aventura.

griFOLL

19.02.14

casserrespoblepoema

VOYEUR