EL POEMA
El poema és un tapís de cremades als dits, mil papers estripats a la boca, i
estirar-se a collir la música, moblar
les mandíbules amb paraules impossibles
que ens vindran a dir el què ja sabem.
El poema és a sota una barca, a la lluna, és un miratge i un sortidor d’
emocions, una estrella del primer horitzó que ens sura als ulls i ens
converteix en l’ oreneta, ella que mai toca de peus a terra i ja hi era.
El poema, com una vaca, vola en catapulta i és sagrat. El poema, com un
brau, hagués nascut cavall, des-presència... és un astre, vibració, i així que
neix ja agonitza, no es coneix immortal, no se sap i ho diu tot, i -a vegades-
lladra.
El poema és un fum, una porta, deixar de pensar, transformar-se en
mossegada o bosc, una veu que ve pel pont, que surt de sota l’ ala de l’ estruç
o del falcó quan és més bell i baixa en picat a clavar-se de bec per la sang
que serà dels seus fills.
El poema s’ enamora, no es conforma, es fuma amb pipa o a les fosques,
sovint té gust de regalèssia i és per a tu.
El poema navega, escriu móns, buida vasos, busca besos, emplena cendrers,
empatxa somnis, desafia totes les lleis.
El poema és un nen, una nit, una pols, una olor, un dejavú , un deixa
estar, un fil molt prim per arribar-hi, és una corda fluixa, un cop de puny a l’
aire.
El poema mareja, fa rodar el fetge, droga, empastifa, et desitja. Porta la
porta oberta perquè hi entris, et farà de laberint, quan les barques salpin a l’
alba boscos amunt, ves-hi, que no t’ enganyin els símbols dels homes.
El poema és allò que mai no va arribar a passar passant multiplicat per mil
centpeus ballant-hi sense preguntar-se res, saltant i prou, deixant de ser per
a ser-ho tot, la gran baldufa, déu, el fill, la mare i el sant pare esperit
dels encomanats a la vida a fer el dimoniet, que algú l’ ha de fer.
El poema parla i parla i parla i no pretén l’ entesa, no pretén res més que
res, no pensa. Ets tu el poema, allò que no pots dir perquè tothom és de
vacances, no?
El poema fa por, el poema la cura. El poema diu dia, el poema hi fa nit. Es
diu Joan, ja el coneixes. És savi, riu sempre que ho fa. Es fa estimar. Té el
nas xato quan s’ olora un vers xato, té la força d’ un miler de formigues, la
Marabunta abunda i ningú s’ esparvera.
El poema no guarda la roba perquè no va vestit de res ni va a nedar, neda
des de sempre, no té principi ni fi ni fan mitja part. El poema és un eriçó
quan punxa tan poc que fa pessigolles, i alguna esgarrapada, però és per
encomanar-se’ t. No et vacunis.
El poema és poema quan tot encaixa, és el caos, l’ exacte. És una turbulència
que dura tot el viatge.
El poema pot produir taquicàrdia, deliris, al·lucinacions, somnolència,
migranya, mania, addicció, sensació de formigueig a l’ estomac, impulsivitat, clarividència,
desordres mentals, augment del nivell de glòbuls rojos en sang, contactes amb
el més enllà, gana, fotofòbia, nictofòbia, fotofilia, nictofilia, fetitxismes
varis, lucidesa precoç, sensació de llibertat, de pau, d’ alegria -podent arribar a l’ eufòria- i depressió, que
fa baixada i no cansa, vaja. Mort d’ un leucocit, lleugeresa d’ idees, sensació
de comprensió, de no solitud, amor. S’ han descrit alguns casos d’ enamoraments
realment patoil·lògics, com castells de foc o embriagaments desmesurats que han
donat pas a felicitats cròniques. Si es barregen amb alcohol, pot augmentar l’
efecte d’ ambdós i veure’ n quatre. Millor no conduir, perquè corre cada
des-salvatge! També és possible notar vertígens, dilatació pupil·lar i augment
de producció lacrimal, així com tics que dobleguen les bandes dels llavis
amunt. No s’ ha comprovat només que amb ratolins, però l’ abús de poesia ressuscita
als morts i als vius ens deixa viure, no té dogmes, com un virus, s’ escampa
pel sistema nerviós, infla els ganglis, esvera glàndules que acaben en follia
tremenda, canta en veu alta, no té hora, abraça com una boa, va pel mig, i de
dret, o per sota, i serpenteja i indueix al vol i al voler i a poder fer de tot.
No es dutxa, va a la riera, és plena de granotes -i de capgrossos-, d’ algues, de joncs i de
canyes i fang. Sedueix, és lasciva, pecaminosa, anormal, la millor companyia -que
és la mala-, la fa, la la, la toca, t’ acaricia, produeix canvis irreversibles
en el sistema vital del funcionament habitual, trenca rutines, fa miracles al
balcó de casa, s’ enganxa com una lapa, una lepra, una sarna, una ràbia, un lepidòpter
en zel, que un ullal de vampir a la femoral, la jugular és pels ratpenats,
nosaltres som els rat-alegres ( www.ratalegres.com)
. Recents estudis vinguts d’ alta mar diuen haver descobert similituds entre
les vibracions dels pops esquizofrènics amb la freqüència neuronal de certs
poemes d’ aigua dolça, així doncs no és de més llogar un detectiu que ens
vingui a mirar les aixetes.
griFOLL
09.03.14
casserrespoblepoema
No hay comentarios:
Publicar un comentario