La clau és al
clauer i el pany més calent a l’ aigüera
flotant al fons de
la sortida urgent que et ve al darrera.
La boca que s’
obre, fosca, de flor de pou,
no diu, ressona,
té dents clavades a les genives.
La corda que
lliga i descorda
no lliga ni
descorda; sola, cap corda.
El groc que salta
de ginesta a gira-sol
va despullat, és
una papallona que passa i no es ven.
L’ esquena s’
enfila, torça el somriure,
baixa per l’
espina com un peix espasa i segueix dorsalment.
La fulla que cau deixa
el paisatge a mig fer,
pensa l’ arbre de
la ciència del bé, i el mal neix.
L’ ungla raspalla
la bossa de tela de carn porosa,
s’ hi cargola pels
forats de plata, vol l’ esperit, primer de vi, ara diví.
La ploma penja de
l’ ala de l’ au que et fa niu a l’ aixella,
per això sues, n’
ets el tinter del vol de la fera que cerques.
La cuixa d’ herba
canta camps borratxos d’ espiga,
diu pa del genoll
fins el sexe d’ anís que desfila ( un desplegable).
L’ escala està
quieta, no puja, no baixa; un graó, sols un, un a un,
t’ anuncia l’
ombra i clama en silenci la passa que esclafes.
Agafes aire. Bufes.
L’ alè és la llum dels cecs.
griFOLL
13.07.14
casserrespoblepoema
No hay comentarios:
Publicar un comentario