SÓC LA BOMBA

Alguna cosa comprimida a punt d’ esclatar,

esclatant, acabant d’ explotar, sempre en present explosiu,

foradant cap a dins, de les neurones als budells,

dels cors fins al cervells, i de l’ ànima estrangera en el temps,

troglodita. No va ser l’ invent del foc, sinó l’ ús  (el verí està en la dosi),

quan van ésser, i ara. I ara en són moltes les formes: d’ estufa, de bomba,

de castells de foc cada cop més impressionants. I a les fogueres de sant Joan?

Omplíem globus i bosses amb benzina o esperit de vi i ens el passàvem

per sobre del foc a veure a qui se li rebentava. I tots tenim alguna cremada,

alguna cicatriu, fums de flama que pinça les hernies del temps, cranc d’ haver

esta nen, el nen invencible,el nen dibuixant esbossos

per a cosir-li unes ales de ratpenat a una rata. Sabia del cert que volaria,

i ho vaig fer, i ho va fer:  va anar al cel de les rates més màrtirs.

La imaginació també està en la dosi, amb mitja faig,

però ara n’ he d’ abusar:

la realitat  ha vingut sencera i es queda a sopar.

( deu-me mil anys i m’ en faig potser un poc a l’ idea)

La realitat és cosa de bojos. Terrible tragèdia qui hi cau.

I què pensaran els veïns? Tragèdia terrible, sabran sense saber

que mai ningú pot saber que sent el què l’ altre.

Això mai passa al carrer de la imaginació. Revolucionar-la.

griFOLL

11.03.12

Planeta Blau