AUTORETRAT
griFOLL RECAUTXUTAT
“CARME: Tres a la matinada.
QUIMET: Saturat del llit hi corro al darrera.
CARME: Un pal de telèfon ha caigut.
QUIMET: I jo no em puc abstreure.
CARME: Ho sento, no tinc ganes de plorar.”
De l’ obra de teatre “Ja hi tinc un peu”, de
Joan Brossa.
El fum no em va deixar veure el foc.
Els colors són per jugar, no per fer guerres
ni més plastilines perquè no pensis en el que importa
de veritat perquè no n’ hi hagin.
Xerro a cops de bolet, diries tocat d’ amanita,
tetraciclina, quitripsina, antivitamina i cargol.
Recalco amb paper de carbonada
les ombres que et deixes per sota les lletres:
trenes de somnis, l’ olor de fira i de pluja,
els motius de la paraula, les incendiaries animaleses
d’ horitzons excitats pel crepuscle, samfaines de l’ ànima.
Soledat més lenta que la soledat, ets meva o sóc teu?
Soledat caníbal que claves els ulls dins la nit, crani sec
amb tres dents, què pretens?
Cada gall és fill d’ un gralla, d‘ una graella o qui canta?
Tibo versos grapats a la cua dels nervis.
He de buidar els meus licantrops.
I sents? I sento nàusees importades de la realitat.
I aprendre de tu, de cap a dins
que va a donar a fora i és força i és lluita i és “puc”?
La gràcia del joc és que al final mor tothom: empatats
fins la propera on tots ressuscitem a ser igual per igual,
així perdem junts. Desperta en la tendresa,
tot , i tu i vós i l’ altre venim d’ un cuc foll i hermafrodita
que es va masturbar sense prendre precaucions.
I això, que és poèticament demostrable, ens inclou
com a éssers d’ amor i no de guerra, fer allò de menjar-nos
les boques per dir-nos coses sense volum.
(m’ han dit els nens dels versos: ) no hi ha dol sense èxtasi, poema.
Mal, has de saber, que d’ aquest
mal ja no me’ n pots fer més: Has tocat os.
No tinc un cos on estar-me ni un sol instant a badar,
mai sóc el mateix, com tu, com tu.
Repetir alleuja, però això “és de foll”. Repetir és de Freud,
que tot és una palla.
griFOLL
primeres nits del 2012
casserrespoblepoema
No hay comentarios:
Publicar un comentario