T’ ABRAÇO

T’ ABRAÇO

T’ abraço. Quan t’ enfiles a la nit a plorar d’ amagat amb la llum dels estels apagats o fugaços. T’ abraço per escanyar la culpa que no tens i endur-me’ n el fred a l’ infern dels inferns que no són a sota, són a dins que és a fora i fem lluny – l’ exorcisme. T’ abraço ara, que és sempre; i quan tot s’ enderroca...; t’ abraço perquè tots els braços són branques que neixen dels nostres cors i res ens és més merescut que sentir-nos els polsos, les fulles. T’ abraço i m’ abraces perquè reunim batecs que escamparem pels morts i els altres desviscuts que pul·lulen pels descampats de les grans ciutats. Al ritme escaient. No tinguis por, només ens podem convertir en ocells i fer-nos nius als llocs més nostres per continuar abraçant-nos fins que el dolor perdi les cartes, el nord o a nosaltres, com gafarrons, ben embolicats, regalats l’ un a l’ altre. De fet, t’ abraço perquè m’ abracis...M’ abraces i t’ abraço fins que no sapiguem qui abraça i qui és l’ abraçat? parlo de l’ abraçada total. Sí, com humans, això que sempre ens han negat els negats sempre tan plens de neguits, secs i  cecs i grisos, tan industrials, tan primmirats...

griFOLL