INADAPTATS
Era de nit i plovia, jo tenia
quinze anys i volia sentir què era ser arbre. Vaig caminar fins el Pi dels Colls,
un dels boscos que des de sempre m’ ha vist enfeinat amb les pedres, les herbes,
les feres i la caça de núvols a granel. Em vaig plantificar dret al mig d’ una
llarga roca que s’ hi estén; amb els braços alçats, com si fossin rames. La primera
hora vaig sentir fred, sobretot molt fred, encara era humà; pensava. Pensava en
què deurien sentir els “altres” arbres que m’ envoltaven, per què no deien res,
no es queixaven. No els hi feia mal rebentar l’ escorça quan els hi creixien
les branques? I passar per totes les estacions? Ser arbre havia de fer mal. Segur.
Tan segur com que no, al cap de tres hores i trenta quatre minuts era un d’
ells. El plaer i el dolor eren la mateixa cosa, i no importaven massa; de fet,
no sé com dir-ne, però una mena de bellesa s’ ho menjava tot, aturava els
pensaments, els sentiments apresos no s’ assemblaven de res amb aquests, no n’
anomenaria sentiments ni sensacions, tot era nou i vell al mateix temps
inexistent, tot érem tots, sense pensament; la fulla, la rel, la pluja, la
salamandra, l’ infinit i jo. Érem. Formàvem part. La part sencera, perquè no hi
ha parts, ni parts, és un pariment constant, conjunt, fos, permanent, giratori,
oval, la vida i la mort són la divisió més falsa que mai s’ ha fet. Com voleu
que m’ agradi el futbol, els diners, la política ? No em perdoneu, però els
inadaptats sou vosaltres.
griFOLL
No hay comentarios:
Publicar un comentario