Seguidores

sábado, 7 de mayo de 2016

INADAPTATS



INADAPTATS

Era de nit i plovia, jo tenia quinze anys i volia sentir què era ser arbre. Vaig caminar fins el Pi dels Colls, un dels boscos que des de sempre m’ ha vist enfeinat amb les pedres, les herbes, les feres i la caça de núvols a granel. Em vaig plantificar dret al mig d’ una llarga roca que s’ hi estén; amb els braços alçats, com si fossin rames. La primera hora vaig sentir fred, sobretot molt fred, encara era humà; pensava. Pensava en què deurien sentir els “altres” arbres que m’ envoltaven, per què no deien res, no es queixaven. No els hi feia mal rebentar l’ escorça quan els hi creixien les branques? I passar per totes les estacions? Ser arbre havia de fer mal. Segur. Tan segur com que no, al cap de tres hores i trenta quatre minuts era un d’ ells. El plaer i el dolor eren la mateixa cosa, i no importaven massa; de fet, no sé com dir-ne, però una mena de bellesa s’ ho menjava tot, aturava els pensaments, els sentiments apresos no s’ assemblaven de res amb aquests, no n’ anomenaria sentiments ni sensacions, tot era nou i vell al mateix temps inexistent, tot érem tots, sense pensament; la fulla, la rel, la pluja, la salamandra, l’ infinit i jo. Érem. Formàvem part. La part sencera, perquè no hi ha parts, ni parts, és un pariment constant, conjunt, fos, permanent, giratori, oval, la vida i la mort són la divisió més falsa que mai s’ ha fet. Com voleu que m’ agradi el futbol, els diners, la política ? No em perdoneu, però els inadaptats sou vosaltres.


griFOLL