MOTXA ( DIA 5)

“Vamos dejando pasar, nuestra alegre juventud

¡Qué más se puede pedir! Nuestra alegre juventud!”

La Polla Records

MOTXA

( DIA 5)

No va ser el dia més trist de la meva vida, va ser el més dur, el dia que es va morir el meu millor amic. Teníem setze anys. No es va descuidar de viure ni un sol dia. Jo no n’ he passat cap més sense que no pensi una estona amb ell. Ni un. Ell també em parla.

Al Gummy estàvem tots que no hi érem, no sé com més explicar-ho, era impossible, podia haver passat absolutament tot menys allò, la vida ens havia previngut per a tot menys per això.

Vam beure molt vi, i vam fumar molts porros i de tot aquella tarda, però res ens feia res, tot era irreal, l' única realitat era la irrealitat aquella que portàvem tots enganxada a la roba, a les olors, a la boca, al veure’ ns als rostres, mirant, provant de dir alguna cosa mentre ens cremàvem la sola de les botes a l’ estufa. Sèiem al costat. Tothom s’ estranyava de veure que ningú plorés i ningú podíem plorar.

Si ho escric és perquè encara hi sóc. Hi ha moments de la vida on ens hi quedem una mica per sempre. No es psicoteràpia. El meu amic n’ hagués dit “literatura d’ ànima, d’ animal”.

M’ ha calgut estar boig mitja vida, baixar als inferns a veure a tots els altres poetes i descobrir que al cel no només hi érem sinó que hi podem tornar quan volem.

Érem amics perquè ens dèiem lo que sentíem i pensàvem, això ens estranyava molt perquè no coneixíem de ningú més que ho fes. Érem amics perquè ens alegràvem per l’ altre quan la noia que ens agradava a tots dos li feia cas. Érem amics perquè jugàvem a passar por junts, a provocar-la fins que ens petàvem de riure descargolats per qualsevol cantonada. La liavem arreu. Un dia vam anar a cantar ranxeres sota la finestra de la noia més maca de l’ insti i va sortir tota la família menys ella. Érem impulsius perquè estàvem vius.

L’ any 89 vam anar a Zeleste a veure La Polla i Tijuana i l’ Evaristo ens va passar el peta a l’ escenari, vam cantar amb ell, i érem els xavals més punquis del món. Tots els punquis grans ens agafaven quan saltàvem.

Entornant teníem tanta gana que quan vam aconseguir pa no vam tenir temps per esperar que es descongeles, ens tronxavem . La cuina era verda. L’ endemà no teníem ressaca. Vam pujar amb tren fins a Manresa, després amb bus fins a Puig Reig i vam fer dit per arribar a Casserres. Ens va parar el “Toreru”.

griFOLL

19.04.2015

casserrespoblepoema