A TOTA HÒSTIA
I pel somni vas barreges rostres es transforma cada forma en surt una
persona atrapa una pilota salta bota se t’ escapa una ganyota topa trona
truquen gira’ t que pel mar hi tornes i del vent en véns i fogues la bestiesa
de la cantimplora onírica que no t’ acabes ni fent trampa a les més gàrgares que se t’ enfilin a
la closca per baldufes i diàspores nord suds a estones t’ engorrones parles amb
les parets totes trempes baveges i
pel somni vas barreges formes llums t’ enfiles per les capitombes danses gelosa
dels algoritmes que et desestoren l’ avinentesa amb les catifes voladores robes
temps a les estones i t’ apuntes a les files que no et filen prim les
desmesures desenfrenes les neurones mines dopamines enrampes endorfines vas pel
cerebel cagant serotonines i pel somni tornes i la pineal se’ t despentina el
sol t’ hi brilla i làmines de pessigolles se te’ n senten les costelles el pèl
se t’ esgarrifa hi bota una pilota que és un rostre que es transforma i tu pel
somni vas ets una roda que pel mar hi tornes una pilota salta bota trona refàs
una ganyota tombes la cantimplora i t’ has pixat a sobre bon dia al dematí
Ja pots respirar però et fas un cigarro per primer comprovar-ho beus de la
cantimplora que és una ampolla de pinya batuda amb quinina obres la porta i
saltes per la finestra vius a planta baixa caus fins l’ àtic al tercer hi has
vist un rostre que es transforma al quart del cinquè en surt una persona atrapa
una sabata sense peu que et fot tres cosses majestuoses als collons t’ hi
surten bosses però tens pits tres pits petits que et cobreixen el cor sobreeixit
de batecs que ja hi tornes o en véns va a estones pel vés a saber quan hi
tornes voles per què tu no et drogues
perquè a tu no et droguen tu dorms
una mica t’ engorrones peses figues baixes portes per no haver-te d’ endur les
escales a l’ esquena fins la feina que no tens ni vols i entres al Café descalç
i sense dents i caient per un precipici com passa a tots els somnis i no tenen
sacarina buenu penses tampoc en volies i t’ hi gires i diàspores i més baldufes
A la feina que no tens hi vas sempre aquesta hora així de ben despentinat i
amb una clenxa per la nàpia que desengomina la rutina i cada dia és la mateixa
clenxa rere l’ altra la rutina que t’ esnifes se’ t corcaran totes les zones
cartilaginoses moquejaràs els llençols l’ habitació l’ edifici fins l’ àtic i
al setè te n’ adones que t’ has despertat somiant que somiaves despert que no n’
estaves per això decideixes no deixar les drogues perquè et convenen per estar
despert mentre dorms a tota hòstia
griFOLL
abril del 2015
casserrespoblepoema
No hay comentarios:
Publicar un comentario