Seguidores

martes, 4 de octubre de 2011

VIU A VENUS I VA A MÉS




Fils de rels com nervis nerviosos de tu, per la pell, pels refrecs sota l’ arc del bec d’ un ànec que ens observa des de l’ altra banda de la realitat. Llavors, s’ obre el pantà i és una cuixa que s’ acosta fins aquí. Del sexe en surten peixos i més feres, serps de coloraines i granotes d’ ulls daurats. Quan sembla que s’ acaba l’ espectacle, hi entro. Deixo passar una tortuga i sóc dins, i cony: hi ha un bosc aquí dins. El sòl és fet d’ una mena de llot embriagador i les herbes que hi neixen fan l’ olor semblant a l’ oli de les bruixes que usen per volar. Passa un gat roig amb tres cues i al seu darrera un gos-sargantana que no troba la seva, que l’ ha perdut quan un infant  que jugava li ha aparegut gegantí amb intencions de tancar-la en un pot. Aquí però, el gat n’ hi deixa una, m’ han dit els ulls.

Jo he anat tirant endins, com tibat per un desfici de sotabosc cada cop més espès, més nerviós, com si bullís o tremolés una mica tot. Com un vertigen ininterromput que et crida i a més, a més no sols et crida, et fa segregar totes les hormones que et quedaven al rebost del teu tu més salvatge de cop. Les grutes són un xute d’ espernegades paradisíaques, escrius a la postal que lligues a la pota d’ un gallaret missatger que passa follat a mil vint.

A les escorces toves dels arbres hi ha versos:



jo sóc el bolet més roig

l’ amant i ta que ta busca el cli,

la cle, la flo d’ en trec uix i tu en treus xius

i jans i gems novenes sí em fons í es pel ver(b)mut.

Amb oli betes i tal, sense roba interior a l’ interior,

als defores de tot, regalims.



Escrits amb salives fosforescents. I també n’ hi ha de la pluja, de la molsa, de la constel·lació de mugrons i fins de la lluna que aquí viu a Venus i va a més. Em sento estendrem com una teranyina d’ herbes llargues pel bosc teu, m’ expandeixo com un fum verdíssim que va pels peus, vora terra i fa pessigolles igualment verdes. Penetra i penetra cova endins. Fins que un dia et surt molsa pel nas o se t’ escapa el meu alè per l’ orella. Darrera els teus ulls hi ha un tobogan directe al teu entrecuix, i per pujar m’ hi he fet un ascensor. Passejo per dins el teu cos. Passejo per l’ infinit. Entro en orbita i resulta que l’ orbita ets tu. També el plaer té sorpreses, encara que les d’ aquí són les de la imaginació que va més enllà, fins la follia més sana i prohibida. Ets en mi quan ves a saber on pares. Ens coneixem? Aquesta relació funciona.



Em passaré tota la nit fent acrobàcies dins el teu melic.



grifoll

5.10.11

casserrespoblepoema




No hay comentarios: