A RAS de LLUNA

30 d’ octubre. Nit alta: A ras!

Del pinzell en surten dibuixos d’ enlloc,

versos de Talp, l’ alquimista, el de la terra,

el llangardai(x)amanic de l’ estepa,

la no-casualitat per tota referència.

I en blavel.la , l’ aquarel·la salta oceans.

I en verda, l’ herba talpera rel maniobra

i a la pipa del besavi asmàtic

del narcòtic bufa, xucla, xucla, bufa.

Sense l’ herba talpera jo no existiria. ( A mi,

per elusions, il·lusionat de néixer quan vaig veure

que tu t’ hi foties no sé si de lloros, recordo que de cara

i sense bec. Quin salt! I quina òstia la meva

que et vinc i venia al darrera. Tu cap a la vida,

jo cap a la vida. La meva casa ets tu,

el meu idioma ets tu, el meu país ets tu,

el meu amor ets tu, la meva certesa ets tu.

I des del plor fins l’ om del món, no hi anem sols.

Saber-ho quan la porta grinyola i tens fred i peus

i caminem sense que ens calguin per l’ espai màgic,

el domini, Joan, el Joan era el més savi. Sí, el Joan

i la Marçal, però també passa diluint argila, si mal no recordo.

Lo d’ ingenuar que un dia ho diràs com ells. I

terragila, que en dèiem aquí.  Que aquí teníem

terragila, cascavellitus , vi d’ auba i llogurts.

Els divendres jugavem amb el pollastre fins

que ma àvia li venia a tallar el coll.

Sense cap cap i no paraven quiets quiets!

 Ens feia riure i pena. (Potser rèiem de pena,

era el nostre amic), un aglomerat estrany.

Els conills es desnucaven. Un crec i va nem a sopar

canalla, que els papes ja són aquí

(era un estiu que no van poder

pujar perquè sempre hem tingut moribunds

a casa, moribunds que agonitzaven anys

i aquell any li cuidaven el cos i el tros d’ ànima

 enganxat que donava a la mort al pare del meu pare.

que després es fa enyor, molt poètic tot ell. Un lirísme sisisi...

A la merda i torne-m’ hi que va, que vinga, que fot-li,

que es teva, la vida, tota ella i sencera, va a sanilari,

no home no que la degusti, que es crema. Capullo, capullo-

li criden els altres.  I ell fot un esternut i la tomba.

Els més vells ja ni es giren, diu que fot anys que

ja s’ haurien trencat el coll de fer el xafarder. Sempre

es moren coneguts. És clar, no parlareu dels que neixen,

són desconeguts! ( I quin vici de fer mal, les frases).

Saviesa de clatell! Heus aquí la gepa del vell.

Cony! I la calavera que salta que salta i aiiii,

però si no era gens vell. Què ha passat?

Que tot passa, ha passat, i res és impossible,

que ara merda, però per més merda, sempre

pots ser al darrer instant del teu tu en vida. Fra-

gilitat. I per la fragilitat, una aspirina. Cafi, eh?

La xispa de la vida, mira. Hi ha qui es fot

una tronjada amb mescalina, qui fot déus en un altar,

qui se’ n compra una d’ inflable. I te asma.I també

hi ha poetes, fades, bruixes, follets i bolettus satanicus,

i gent bona i gent que fa mal. – Dic que fa mal,

si era xai dic que se’ m via caducat, que era dolenta.

Si és persona, no crec o no creia o no ho sé lo de sí

hi ha persones dolentes, potser algú ens hauria de

deixar d’ apuntar amb bastons i escopetes, de deixar anar.

Més que res per pensar sense tenir el cervell xafat.

Però diu que hi ha gegants que alcen un dit i

ens pot passar tot. Fins i tot el que ens esta passant.

Per què hi passem? ( Ma àvia ja no mata animals.

Se’ n va sortir. S’ ha passat al futbol. I ara espanta

a ma mare dels crits que fot).

Orem:

Per amor deu-nos dama d’ amor coure en vos

i aplica’ns  colors, primaris, treballarem fins l’ absurd.

Oh sagrat traç perinventat peri sense fer-ho

nirem a repàs. Impossible, no sé res. Nirem a pàs

si de cas, a tot pàs. Fins que l’ amor s’ hi posi.

Mentre diferència sigui causa de batalla

i no de juguesca. Grapi la grapa i dic drac,

l’ amor o res.

griFOLL

30.10.11

Tweet