Seguidores

sábado, 8 de octubre de 2011

ET VOLS PARTIR EL PIT AMB MI?



Sense voler t’ invento una ganyota preciosa, però se m’ escapa de pressa i no hi sóc a temps. Te la duia. Després provaries de fer-la, no te’ n sortiries i ens partiríem el pit.

Ens explicaríem què veiem al mirar-nos.  I segur que entremig ens dibuixaríem sense assemblar-nos de res a l’ original. Potser entraria olor de terra humida per la finestra o un dragonet atrevit  que passaria amb nosaltres uns dies, que tindria un nom diferent cada cinc minuts fins que se n’ aniria sense. Seria ara, en silenci, dient-nos l’ amor, sense música ni espelmes ni llit, després ja el faríem al mig de la vida total: dos boscos fent trontollar les constel·lacions, sense teló, de fondo només Mercuri allà dalt, cada cop més amunt, fins les febres de Zeus. Fins les zebres de feu, del verb fer. De feréstec. De lo salvatgement deliciosos que estem fets, plens de secrets abismals, de torrents que travessem terribles, de manifestacions d’ èxtasi que ens penetren. Explosius. N’ hi ha tants que mai peten, que acabes pensant que són falsos, de plàstic, de ferro, d’ odi, de formigó armat.

Nosaltres no. Nosaltres no hi seríem per ser-hi si mai ni ara ni morts baixem de la muntanya russa, de la nòria que emborratxa, de la pandereta que s’ encalla i continua l’ espectacle a Santa Pallassada. Rumba i vi de segona garrafa, tam tams i fum fums i alegria, que des del principi que s’ acaba. Sí, nano, la vida!

No, nosaltres no som d’ eixe món. Nosaltres, al vent! ( Li robo al Raimon), però és que ens ho han impedit els dolents, els falcadors del joc més preciós, els ring rings sóc el carter deu multes més per somriure en públic, els viola butans, els del gas no natural, als zombis de l’ aipobredemi, els que et prohibeixen un camí amb propietats privades, privades de vida. Tampoc hi haguéssim anat. No, nosaltres no. Li faries la ganyota al propietari privadíssim i ens n’ aniríem a viure, que és d’ on som. I de tota la vida! – li xisclaríem un grapat d’ ullals que no podria prohibir-se.  Som llops. I ho seríem. I ho serem. Per això som on som. Fent el que fem sigui el què sigui el que fem. Som nosaltres. Venim de la nit que entre tots dos en fèiem quatre.

Quanta vida, quanta! Malgrat el coronel i la pasta, els colors que es canvien de bando i se’ n van  a currar de bandera, la pasma, els psiquiatres, les escoles, el clero, les rates sagrades, les normes d’ educació, les matemàtiques, la firma del quadre, els senyors del senat, els intocables del punyal, la jutgessa amb cara d’ escarabat i túnica d’ escarabat. Però kaf-kavat!

T’ invento, si ho vols, si t’ oblides del temps i jo hi sóc un instant, la ganyota que et porto de tu, fent-li burla al rellotge, atropellant tres matemàtics, dos capellans i un psiquiatra si cal, i arribo amb ella i tu proves de fer-la i no te’ n surts i...Et vols partir el pit amb mi?


grifoll
9.10.11
Ca l’ a dimensió per a conèixer.





2 comentarios:

cantireta dijo...

Hem de fer una cosa plegats. Vull veure't recitar la poesia i sopar junts. Què, que me'n dius?

griFOLL dijo...

Jo,d' entrada, el que et vull fer és un monument !!! :))))