ETS AMOR
Duus música d’ aigua a les xemeneies dels ulls,
així com de cendres i arena fent fum.
L’ aire ha vingut tantes vegades a devorar-te,
t’ han calçat tants inferns de l’ altra banda
del mai més: silencis que xisclen,
gàbies nanes, llengua afaitada,
cosida de cap i de cor fins les ombres;
en blanc, fil de pescar molt gruixut,
de la mà de ningú, com una nena inscrita
al fons de la mort. I
no arriba, nena, mai,
que és infinit, ningú. S’ ha fet fosc; és el color
dels somnis, sents, has perdut.
Et veig en una habitació tancada, naufragant,
et tiren pedres, et maten. Ets morta. I tu,
morta mil cops, és quan et despertes:
duus música d’ aigua a les xemeneies
dels ulls, plores per una escletxa, l’ escletxa
és ara o mai, no t’ hi entregues: crides a raig fet,
et fas, s’ esquerda tot, s’ esquerda tot i l’ escletxa,
arrossegues el teu cadàver a l’ altra banda del riu
i et ressuscites. Travesses les tecles en fuga de mort
i encens el piano, què de cua? de vida. Ferida
sota la pluja, enmig dels que fugen d’ ells mateixos
et desplegues i toques. Esquitxes. T’ uneixes
a la veu que vibra a les ales dels àngels i parles:
dius el poema, tu.
griFOLL
No hay comentarios:
Publicar un comentario