Seguidores

sábado, 27 de febrero de 2016

ALICATES



ALICATES

No vull dir res perquè no puc dir res que digui alguna cosa
però la puta mà no deixa el boli.
Si només parla el silenci, les paraules empresonen.
D’ aquí ve tant dolor. La gent no es toca, no s’ olora,
xerra per omplir l’ estona...com si la vida fos molt llarga,
van de déus avorrits fent que es distreuen,
compren el diari, van al bar, s’ “autoajuden”...
i jo no els entenc ni vull entrar als seus ascensors
perquè em confirmin si plou i no s’ atreveixin
a parlar de perquè es pentinen les bruixes
o de si totes les que ho fan quan diluvia també volen.
I si em mullo no és per amagar que ploro,
i si m’ allargo és perquè els regalims de sang són imparables
perquè el món està ple de gent vampira, zombi, més estranya
que jo. Quan van deixar de funcionar els miralls que ho eren?
I ara diu que els únics indis que van guanyar una vegada la peli
eren americans disfressats i cobraven. Llavors parleu de no tenir por.
Aterroritzats hauríem d’ estar. Potser ens mouríem. Per dins, vull dir.
Quin malgastament de vides i quan malgastador matant
als que la suplicaven...
Vaig de naps a cols, i què? Almenys m’ hi acosto més
que els de dalt. Toco terra. La Terra és el planeta on jo visc
una estoneta, vaig ser-hi xic i feliç
i m’ agradaria un futur on els nous xics fossin feliços,
perquè els xics ho han de ser. Els xics si! I ja callo.


griFOLL