No, l’ amor veritable no cabia en només cinc sentits d’ anatomia que s’ hi
torna (ens deixen tan poc camp per jugar a ser). L’ amor veritable feia ponts d’
un moviment que tot ho travessava sense endur-se carns, no li calia fer l’
amor, ja l’ era.
Tenia sense tindre, s’ era com l’ onada sense vores, l’ alça sense barana,
el vol sense carcassa, l’ au endintre fins a l’ altra banda de la força que fa
l’ ala.
L’ amor, el veritable, no entrava pels ulls ni hi passava, no tenia boca on
estancar-se al gust de cap ningú a on paladejar-la, s’ era de tot perquè tot l’
era, se n’ anava quan tornava i prosseguia il·limitant-se més enllà de tota
causa que no fos verificar-se.
Sent-ho tot, en ell i al lloc de l’ altre, no li calia comprendre, no es
decantava, no la vessava perquè també n’ era el mateix sobreeixir i el bassal impecable.
No, l’ amor veritable no perdonava perquè no culpava, n’ era la culpa
desinventada, no duia paraules ni saca ni feia butxaques. Per ser-hi no hi
era l’ amor veritable. Se n’ estava.
griFOLL
5.2.15
casserrespoblepoema
No hay comentarios:
Publicar un comentario