EL POETA DOLENT

EL POETA DOLENT

M’ hagués agradat ser poeta.  No dic viure poèticament, viure poèticament ho faig.

M’ hagués agradat ser poeta. No per sentir la poesia, la poesia la sento... No sé si sento res més.

M’ hagués agradat ser poeta per poder traspassar-la a l’ altre – la que dic que sento – perquè també la senti. Compartir-la.

Si es tracta d’ escriure, m’ hagués agradat escriure un bon poema. Desgraciadament em sembla que no sé fer res més que escriure malament ( o pintar, dibuixar, etc..., però malament). Al Bolaño li agradaven els “poetes dolents”. A vegades xerrem amb el Bolaño ( i amb tants d’ altres). Hi xerro molt amb els morts, la casa n’ està plena.

També xerro amb vius ( quan no hi són –almenys físicament– ); els hi escric poemes dolents. A elles més que a ells...

A les persones. Ho he provat TOT per acostar-me a les persones (alcohol, drogues, psiquiatres, etc...). És on més poesia hi ha, en les persones. No hi ha res que m’ agradi més que les persones. Les de veritat, que són poques però n’ hi ha moltes.

Escriure. Escriure és un vici. No puc parar. I vull. És com no saber tocar un instrument i no parar de fotre-li cops. Això és el que faig: soroll. Deu ser tot el soroll que tinc dins el cap.

Hauria d’ haver servit d’ alguna cosa. Escriure, dic. Per petita que fos, mitjanament intel·ligible, que despertés algun sentit; una combinació exacte de paraules que coincidís amb algun joc d’ astres que tingués la capacitat d’alterar a algú. Alquímies!

Tota la vida que “les màgies” se m’ han endut. He après màgia; literatura, no. I m’ estimo la literatura, però no vaig arribar mai a anar a cap classe que s’ anomenés així (...). Jo robava llibres, de ciències ocultes, de parapsicologia... em feia moltes preguntes. Sóc una greu acumulació de preguntes. També robava revistes porno i encara no sé si he entès res, ni d’ una cosa ni de l’ altra. No, no he entès res de la vida. Continuo fent-me preguntes i escrivint malament. Potser perquè sempre sóc al “paradís” o a l’ “infern”, mai m’ he avorrit. A l’ “infern” escric més, això sí.

Escric ( malament) en deu, quinze o més llibretes a la vegada. Corren per casa. Entre la merda. Jo, el poeta dolent, formo part de la merda. El silenci em mata. No sé si sóc jo el que escriu el què escric, doncs sóc un “clàssic”, encara escric en blanc i negre. Sóc el clàssic “poeta dolent”.

griFOLL