EL POETA DOLENT
M’ hagués agradat
ser poeta. No dic viure poèticament, viure
poèticament ho faig.
M’ hagués agradat
ser poeta. No per sentir la poesia, la poesia la sento... No sé si sento res
més.
M’ hagués agradat
ser poeta per poder traspassar-la a l’ altre – la que dic que sento – perquè
també la senti. Compartir-la.
Si es tracta d’
escriure, m’ hagués agradat escriure un bon poema. Desgraciadament em sembla
que no sé fer res més que escriure malament ( o pintar, dibuixar, etc..., però
malament). Al Bolaño li agradaven els “poetes dolents”. A vegades xerrem amb el
Bolaño ( i amb tants d’ altres). Hi xerro molt amb els morts, la casa n’ està
plena.
També xerro amb
vius ( quan no hi són –almenys físicament– ); els hi escric poemes dolents. A
elles més que a ells...
A les persones.
Ho he provat TOT per acostar-me a les persones (alcohol, drogues, psiquiatres,
etc...). És on més poesia hi ha, en les persones. No hi ha res que m’ agradi
més que les persones. Les de veritat, que són poques però n’ hi ha moltes.
Escriure. Escriure
és un vici. No puc parar. I vull. És com no saber tocar un instrument i no
parar de fotre-li cops. Això és el que faig: soroll. Deu ser tot el soroll que
tinc dins el cap.
Hauria d’ haver
servit d’ alguna cosa. Escriure, dic. Per petita que fos, mitjanament intel·ligible,
que despertés algun sentit; una combinació exacte de paraules que coincidís amb
algun joc d’ astres que tingués la capacitat d’alterar a algú. Alquímies!
Tota la vida que “les
màgies” se m’ han endut. He après màgia; literatura, no. I m’ estimo la
literatura, però no vaig arribar mai a anar a cap classe que s’ anomenés així
(...). Jo robava llibres, de ciències ocultes, de parapsicologia... em feia moltes
preguntes. Sóc una greu acumulació de preguntes. També robava revistes porno i
encara no sé si he entès res, ni d’ una cosa ni de l’ altra. No, no he entès
res de la vida. Continuo fent-me preguntes i escrivint malament. Potser perquè
sempre sóc al “paradís” o a l’ “infern”, mai m’ he avorrit. A l’ “infern”
escric més, això sí.
Escric (
malament) en deu, quinze o més llibretes a la vegada. Corren per casa. Entre la
merda. Jo, el poeta dolent, formo part de la merda. El silenci em mata. No sé
si sóc jo el que escriu el què escric, doncs sóc un “clàssic”, encara escric en
blanc i negre. Sóc el clàssic “poeta dolent”.
griFOLL
4 comentarios:
M'agrada molt la ironia de tot el "poema". Jo tampoc me'n sento, de poeta, però continuo escrivint!
:) doncs que sàpigues que ho ets!!! i no paris mai!!!!!!!!!!
Dolent?
Jo crec que no.
Moltes, moltes i + gràcies, Teresa!!!!!!!!!! :)
Publicar un comentario