Seguidores

jueves, 21 de enero de 2016

UNA VEGADA




UNA VEGADA


Vestida d’ aigua, era de nit,
venies de la vida pel camí que la convoca,
a convidar-m’ hi. Jo volia ser granota,
per més concretar, la teva.
Me’ n recordo com vam fer xisclar les canyes,
de la teva cabellera amiga de les algues,
de les algues que vam cargolar per fer-hi niu,
del nostre niu, un poema en moviment
vessant d’ amor pels rius. Jo encara hi sóc.
Tu encara l’ inaugures. I si no ens n’ anem
amb els rellotges, i si el calendari no ens esborra
és perquè vam ser certs, ens vam deixar emportar
fins a alta mar a ser de veres. Vam esdevenir
de primer peixos, ja després meduses, pops, corall...
Ho vam ser tot una vegada sota l’ aigua.
Ens dèiem les bombolles, salàvem les hores,
conduíem la lluna, ens llepàvem els polsos,
tombàvem les ones, però sobretot
ens miràvem, no podíem parar d’ estimar-nos.
Els tentacles feien roda i res era sec, les esponges,
els sexes, les estrelles, els cavallets, l’ univers...
A vegades, no cal que plogui, vull dir sempre,
encara sóc allà, lluny de totes les coses,
més a prop impossible, i ens veig tornant a ser joves,
ingenus, cursis com aquest poema, plens d’ il·lusions
i de mentides que no ho eren. Llavors, dels ulls
me’ n surt aigua salada. Ploro oceànimicament...


griFOLL