DESFIBRIL·LACIONS

A l’ hivern sóc l’ hivern;  després neixo, m’ aureolo, m’ enfilo, m’ enrosco, perforo la mort i floreixo. La música dels cucs s’ acaba amb la primera sargantana. Puja la set a primera. Va un antílop de perfil pels miralls amb les estrelles al darrera. Déu mou fitxa. Pena no m’ emplena, hi vull pol·len, mantells de molses augustes anant i venint, laves rèptils sacsejant-me els sentits, els pretèrits, la quimera, que brilli el combat per les aigües, que esquitxi la nit per les fonts on la salamandra m’ espera celestial de grocs taques, ambaixadora dels esmalts, divina fera alquímica, de mi silvestre.

S’ ageganta el murmuri que hi vola, cavalls d’episodis alats que sempre en retornen, farigola mística que els perfuma, plomes titil·lant melòdiques d’ aixella ocells a celoberts greixosos que se’ n van pels carrerons a abraçar gats i bruixes admirables sense escombra, llunes, pedres, drogues vingudes de l’ altra banda dels universos, meteorits cansats de ser-ho que s’ hi estampen, polsos hi bateguen que sempre retornen, se’ n reneixen, s’ aureolen, s’ enfilen, s’ enrosquen al cor i l’ engeguen.

griFOLL

18.03.2015

casserrespoblepoema