La forma que mai
reposa
esquitxa esquitxos
com pigues:
no surten del
pou, és memòria,
memòria d’
ofegar-s’ hi
amb bany i clown.
Érem pallassos
quan érem demà -mai renuncis,
i avui delit,
tornada, grisos, dates
a la teva falda
¿què en sabrem nosaltres?
Crèiem creure
creuar el crit que fa resum de tots,
la joventut fent
eco del verb estimar, ambiciosos,
innocents de
cansalada i pèl i més misèria en flama.
A dins cremàvem
creus de ferro, immediateses;
llargues llegües
les esquenes són les vertebres del poema.
A qui ens recordi.
A qui, assegut, absent, ja hi era:
aquest silenci clar
damunt la taula del joc per jugar.
Demà, quan un
instant una llavor no tingui por, que toqui fons,
que la pluja
descordi la camisa de mai anar a dormir, florirem?
«En un espasme ens
creixeran els dits».
griFOLL
27-28 01
14
casserrespoblepoema
No hay comentarios:
Publicar un comentario