ESPONJA

La llum s’ ha menjat el color de la veu,

l’ acompanya la nit de quan n’ érem centre

i vivíem de l’ ànsia que dàvem al zel;

proporcional esgarrapada a la memòria, mira

com sagna escrivint que fou dansa, com bull

la macabra. I ara xerra, i ara crema; i no ens apaguis,

no ens apaguis encara,  malaltia, diluvi, distància, oceà,

que el fred és una esponja i tot ho pot, bufa a les nuques,

no envelleix, és d’ aire, sense preguntes, baixa, domina,

fa l’ àrtic, l’ hivern, il·lumina minúscul l’ ocult i s’ hi filtra.

griFOLL

31.01.14

casserrespoblepoema