S’ ha acabat! Començo. Fins ara assajava.
He passat per tres inferns i he caigut en dos paradisos.
No sóc l’ il·lús que t’ il·lusiona, t’ ho dic.
Jo venia amb amor. No duia res més. Mes
me l’ entorno a endur. I me l’ enduc valent.
Humil, però ferm. Tendre, però viscut. Més viu.
L’ amor que he après ha estat saber que jo no vull ser com tu.
Aspirem a tombes diferents. Molt diferents.
Tot són maneres de desaparèixer i la meva mascara
és no dur-ne. No en sé. I ho he provat, però em cauen,
se’ m trenquen, les perdo. No em van bé.
(Constin en acta varies visites a Venècia.)
Sempre he procurat donar el millor que en mi he trobat.
Fins avui t’ admirava i tu deies que a mi.
M’ emporto la meravella, i la tristesa més fonda
clavada al costat de les altres. Sagnant.
Sagnant i sol. El teu titella s’ ha tallat
les cordes. Fins ara assajava, però s’ ha acabat.
No sóc l’ il·lús que t’ il·lusiona. S’ obre el teló
i començo: Si no cuides allò que et sents teu,
descobreixes que res et pertany. Són coses que passen
que no sé si mai acaben de passar. Ho volies trist? Dues tasses.
No, jo no vull res, gràcies. Ho tinc tot per començar.
grifoll
17.06.11
poblepoema
3 comentarios:
Hi ha qui diu que la felicitat és abans de... Aquí sembla que tornis enrere, per agafar embrenzida i sortir volant per la finestra.
Salut.
Jo sabia lo del Benedetti, que diu "la alegría es el prólogo de la alegría...". I penso que sí, que agafo embranzida i per volar, però no torno enrere. Seria més un canvi, una metamorfosi que no pas una regressió. No sé si m'explico massa. Sàpigues que la intenció hi és.
Mil gràcies pel comentari, Igor.
Salut i molta vida!
ja el tens!
Publicar un comentario