RES

L’ ombra ho infla, enganya, ho distorsiona. En són fets els records que fitxen cada dia amenaçats d’ oblit quan no s’ estenen a prendre-la. Que no s’ aturi, profunda ens pobli de formes les fulles. Que digui la falda enfilant-se, tombant , delirant de primavera, i la guerra dels pol·lens que embriaguen les sangs circulant ; que cavalquem rebels desancorant les mil trinxeres que ens hem fet al fetge d’ acollonits a l’ hivern dels hiverns sota el glaç gruixut on vam posar en conserva els instints d’ una joventut més veloç i salvatge que l’ oli. Una taca. Que hi fotem patinada, i (no) anem a parar, fins que s’ estimbi l’ alè contra el pany, fora pany, ja som dins i que tampoc hi falti el ritme rodat de l’ argila fent-se amb les aigües, mans i mànigues pastifes ran, què ran? follia endintre que és molt gran! ni pedres on teníem ungles, ni l’ espera aquella que és feta d’ espines llarguíssimes -ara, pro, perquè siguin clavades als cors musculats i gegants que propaguen meteors de poder ( sense cap mena de poder) poderosíssimament malèvols, carregats de metralla de luxe als caps dels pardals, de les lluernes, de la canalla. Pertot! I que, havent-hi tantes ombres, només una llum? on son? I ells, els Altres, entestats que amb telescopis, microscopis i altres opis de farmàcia ( i no) ens diran qui, com, quan, què i més perquès. I els de més aquí, amb morals restretes, morenetes, muralletes, religions i demès etes de caverna, què, si us plau, no? sang i déus que en ploren i banderes tan xopes que ja no s’ alcen per més del revés que es posi el món. I, d’ oca a oca, mort l’ aneguet? ( ningú coneixerà l’ aneguet. Les oques n’ amagaran el cadàver... I no, no em sé cap conte nou. )

Pro ( segueixo) que, ni que no ens toquem, ho fem. I que, ni que no fem l’ amor, el fem. I que sapiguem que, pel mirall, nosaltres som ell. I que existeixin moltes realitats i dimensions noves per a sempre, que s’ hi pugui continuar accedint. Que no s’ acabi la poesia, ( cap problema: caldria pau interior i exterior). I que, posats a descalçar aquesta oració que havia de ser un turbant, me’ l posi i sigui algú, tu, jo, aquella, aquell o qualsevol que passava per aquí i ... Prou. Només és una insolació nocturna. Demà no sempre serà un altre dia, és per dir, com tot.

griFOLL

30.05.13.

casserrespoblepoema