PER LA VENA

En el rostre que no hi és,

encara el rostre.  I en la veu, un gronxador,

l’ adolescència del pànic i tu, dins els ulls, alçant-te, construint-te.

Ara et vull dur el cor a les mans quan se t’ ompli de rocs,

fer-los fora  sense parpellejar. Confessar-te que

sovint no em veu ningú, només la inexistència.

M’ ensenya a distingir entre vius i morts.

Fa totes les combinacions i donen.

Tenim el mal per deshabitar, la pell a punt

de dir gallina, l’ èxtasi permanent

que ens ha estat negat de fa segles, mil·lennis, llums ancestres.

Et dic que pretenc desmuntar l’ arquitectura de l’ abisme,

i tu ja n’ has desfalcat les bastides.

Ens tornaran la sang per la vena,

a espetegar de llàgrimes els ulls, la gana de les ganes a fer córrer.

Som a l’ infern per fer el paradís,

som valents per què tenim por,

som els que no hem demanat comprensió,

sinó amor.  Amor, enteneu?

Tingueu aquest infern doncs, que no és nostre,

 l’ heu fet vosaltres.

griFOLL

30.08.11
casserrespoblepoema

Tweet