D’ aigua, d’ aigua seca o mullada,
d’ aigua alta brillant fent tot de veus
pels terrats i per les copes dels arbres.
Una espessor de nostàlgies descalces,
d’ aigua dins una cullera en la penombra
i també de“la aguja del agua” del Lorca
reflectint-se en ella i pel plor de les anemones
al llit, desembocant sota el coixí. D’ aigua
de flors petites que es dobleguen
perquè pesa, no la gota, pesa terrible
l’ epidèmia d’estàtues que ja no la senten.
L’ aigua. Definitivament. D’ aigua infinita
que s’ empassa tots els paisatges,
d’ aigua que és dins el teu cove esquitxant,
que ens caldrà, la meva del nom que ara és plor
com en tot naixement. Plor viu. Mira:
Els dits tenyits de lluna, la pell de ventre.
D’ aigua del ventre trencada, d’ aigua seca o mullada,
de pluja ancestre acumulada, d’ amor
fet d’ aigua de núvol que veurà el peix
dins els teus ulls. I el Lorca, a l’ atzar, que se sàpiga
que“ la sexta luna huyó torrente arriba”. D’ aigua.
D’ aigua. Incomparable. Sense disfressa.
Nosaltres. Nosaltres fent el diluvi universal, dansant-hi
amb les nafres obertes, amb les boques obertes,
paraigües al riu. Riu rient d’ aigua. D’ aigua
que coneix el sud del bassal i el riu del gripau.
D’ aigua que no guarda la roba.
¿Anem amb vaixell de paper de fumar
fins el fondo absolut de l’ oceà i
ens hi fem una sala d’ estar?
Sempre ens restarà la superfície.
Tu i jo ja som aigua dins l’ aigua mateixa de l’ aigua de l’ altra.
D’ aigua. Bufo?
Baixa la neu desfeta de ninots.
Rieres de botons, rierols de pastanagues.
No són coses que calguin ser enteses.
Res cal ser entès. Explica’ m d’una salamandra
que s’ ha saltat una branca en vermell.
Fem gàrgares en petit? T’ agradaria fer gàrgares
amb mi? A mi, molt.
grifoll
14.03.11
casserrespoblepoema
2 comentarios:
M`has sorprès, gratament, molt gratament.
Mil gràcies, Aina!!! de tot cor gratament taquicardic :)))
Publicar un comentario