Es tracta d´un peix, d´un barb. Sempre va sol i quan s´acosta a la superfície o treu el cap se li veu la cicatriu que li esqueixa la boca. Un ham. Va picar. Tots piquem alguna vegada, moltes vegades més que qualsevol peix. També el reconec pel color: no és tan fosc i és verd, una fulla d´enciam.
Som amics des d´una tarda estranya en la qual jo pujava riera amunt cobert d´algues i era un nen i brillava. La complicitat. Jo era més peix que humà i ell més humà que peix. Dos peixos fora de l´aigua. Déu dona pa al qui no te dents. Biologia poètica. El destí. Dos enciams al mateix riu. Li agrada que li llegeixi Nietzsche, diu que vol ser un superpeix, que si ho fos podria sortir de l´aigua i serpentejar o volar fins una font gegant d´alguna plaça gegant d´una ciutat gegant plena de gent. També vol anar a un concert del Bowie ( ho vam provar amb una peixera d´anar a un parell de concerts, però vam tenir problemes). Veus què fan els humans? Li vaig dir. I es va submergir a fer-se el sord.
Es diu Angelina. És femella. M´ha ensenyat nius de fades i explicat històries increïbles. He nedat amb ell i alguna nit ha vingut a passar-la a l´aquari de casa, però més d´un dia no hi aguanta.
De fet, fa temps que ha arribat un punt en el que no podem estar l´un sense l´altre. Ahir en vam parlar. L´Angelina i jo volem tenir una sirena.
grifoll
agost del dos mil deu
casserres poble poema
No hay comentarios:
Publicar un comentario