ONES

De les tristeses,

les que més mal fan

són les més maques.

Josep Grifoll

TRETS HUMANS

Cerquem plaers que ens miren acabats.

La nit se’ ns frega un instant a l’ espatlla

i glorifiquem el dolor.

Vestim la solitud amb persones

que podrien ser unes altres

i encara rodaria la mentida.

Ens han venut una pistola,

calenta, bellíssima, i concedit

un desig. Un de sol.

Jo he disparat al mirall

i demanat un iogurt.

Josep Grifoll

LES MANS ESCRITES

Hem posat les mans

a les parets de la cova.

Hem vist darrera el temps qui som:

som les mateixes parets de la cova

que ara i de sempre ens toquem.

Tambors de pell, violins de bosc i pipes,

pipes de canya de fums..., sents?

Com quan érem xics,

molt xics..., recordes?

Fa segles, mil·lennis, segons...

Josep Grifoll

POESIA SOM ELS MORTS FOLLANT

La llum no cabdella.

Hem sucat la ploma i remenat els daus i bombejat monòlegs.

La barcassa de versos tombada dins la mar,

la mar que cou el poema, l’ amenaçat.

De pressa, que la por sota els dies travessa la pell.

Li claves, li entres l’ ombra i t’ hi podreixes.

No m’ emprenyis amb que t’ han fitxat, tots som fitxes.

Fas mirall, segueix fent això que escolto.

Que t ’ escolto, Poesia, atentament, la vida en joc,

la mort impacient serà un pop imperial.

I jo també vinc. I jo també hi caic. Xiprers!

Sol solet, coixins de cendra. Carícies de cuc.

Lluna, lluneta, endreça’ m els ossos, dóna’ m paper,

immunitat, hi trobaré la ferida del temps tallant-la

de nou un gegant de sentiments resolent el silenci.

De la teva boca i el meu xiscle que ara dorm a l’ herba.

Sortirem per dessota les ungles, lentes les corbes

com tenalles de tendrums fins retrobar-nos

les carns en filera potents com cuixes de bou

sortiran de les roques, carn negra, dels llots.

Partirem. El marbre. L’ espectacle de sortir-ne

fora d’ aquest món: astrals i  extasiats, a perles obertes.

Plovisqueja, és estiu. Minut zero. Cabdella la llum.

Fem tots els colors dins un arc. 

La prolongació fila el puny del conjur, filagarsa

del gest que ens instal•la a totes les eternitats.

Explorem. Un lila de carn encesa, nosaltres, l’ empresa.

L’ ofici que besa, vessa els poemes, mamelles

guerreres i a proa el bec creix, sageta d’ amar.

“ Res no és mesquí”, Joan Salvat, tu ja en tornaves,

amic, des del llit, l’ hora de pou i l’ instant més baldufa,

crani abrusat, cor de roure, màgica insanitat del més dur dels udols,

màstil i astròleg, mentó miracler, gràcies, rebel•lió de tots

els paràmetres. Les normes pels qui les exigeixen.

Volem a tres-mil peus d’ excitacions, a quatre mans, pitant el dos.

Sabem passar per entremig de les mirades, les olors fregades,

l’ incendi del poema d’ olor de mandarina. Domestiqueu-nos ara!

Som qui havíem estat sempre, som qui havíem d’ haver estat

sense vosaltres: Poetes. El camí del excessos era estimar-nos

prohibit per a nosaltres. Prohibit per vosaltres,

incapaços. Sacrificadors sintètics, merda inacabable.

Si mireu amunt veureu tots els morts com follem.

Som la poesia. Regalimem, esquitxem. Si mireu amunt

obriu bé els ulls: la pluja àcida, que sí, la som nosaltres. Qui

ho havia de dir, no?, la veritat, que no calla, cavalca.

El morts sempre serem més que vosaltres.

Poesia follant-la. Poesia follada sobre els vostres

tristos diners, damunt l’ or esplendent del miratge

on us creieu alçar, miserables formacions calcàries,

eixuts fins dins l’ aigua, rovellats en sec, disciplinats

fins la guillotina, vanitat de rebost heretada, caducs

a la gran figura. És buida. És buit, tot això que remeneu

és gris com els vostres miralls, que sempre us conviden.

Aquesta excelsitud que només estira el dolor,

aquest dolor inútil com tots els dolors i vosaltres.

Pedrega.

Josep Grifoll

LA CERIMÒNIA

Aquest poema és una casa.

Aquest poema és una causa.

Aquesta causa és casa nostra.

El rastre ens ha reunit a totes

les ovelles negres per a la cerimònia.

Comença que ens abraça anar-hi juntes.

Ja no competim entre nosaltres,

– érem joves, mira aquest amor

com ha crescut i ho és de veres.

Han sigut les primaveres. Tantes primaveres

que segueix que ens hem saltat l’ entendre’ ns

per a directament comprendre’ ns.

No són les mateixes les ferides?

Doncs llepem-les. No hi ha més preguntes?

No hi ha més respostes?

Les ovelles negres anem juntes.

Sempre hi hem anat. Pels segles dels segles.

No formem cap ramat, en traiem l’ erra.

No tenim pastor per més pastors

que s’ ho recreguin. Som poetes,

som veus noves cada volta més despertes,

encara som vius i això gira.        

Josep Grifoll

CONJUR

Que no te’ n vagis mai de tu, de mi,

de creure en els gronxadors del jardí

dels Edens sense Zeus ni tallagespes

d’ aquests més moderns que la tallen igual.

Som aquí. Aquest serveix.

Apagarem el temps si ens hi gronxem.

Ho xiula el vent, – secret: sóc jo de nen xiulant

entre les canyes passerells, em sents?,

jo sóc el vent, tu l’ argument: demà farem ocells.

No pots no creure en un nen que xiula.

Tu també ho fas, encara que no t’ escoltis

jo si. No ens hem fet vells. No ens en farem

mentre ens gronxem. Ni ens morirem.

Només has de xiular. Res més.

Josep Grifoll

VESPRE

Ara que sempre estem marxant

recordo allò que no va passar mai,

m’ assec a dins del vespre, a punt,

i ric.

Josep Grifoll.

I AM

Que mai em deixi indiferent

ni la crueltat humana

ni la passió humana.

Que sempre jo desperti

davant tot allò que tingui polsos, vida,

i que si és de veres que hi ha amor i odi,

esculli jo sempre l’ amor. Que discerneixi jo

entre el bé i el mal. I sabent que estic per sota,

faci el bé. Hi ha més: que, quan cada dia m’ equivoqui,

tingui en mi la força per a tornar a començar a ser

qui un dia vaig dir-me «seré». I construir-me de nou,

des de la innocència rescatada  mil i una vegades,

des de totes les tempestes, des de la primera.

Que l’ últim que es pari de mi sigui el cor.

Josep Grifoll

SALUT MENTAL

Hiperactivitat: Vidilla.

Dèficit d’ atenció: Preferir mirar per la finestra a les noies de l’ Insti que a la pissarra. Saviesa.

Depressió: Normalitat.

Ansietat: Control policial o similar.

Trastorn obsessiu compulsiu: El cartero siempre llama dos veces i ningú el té com un trastornat.

Esquizofrènia: Capacitat sensorial per a canviar de dimensió en un plis plas. Imaginació creativa real en 4D. Il•luminació. Poders de superheroi.

Trastorn Bipolar: Vida total. Desconeixement de l’ avorriment. Pots pujar tantes vegades com vulguis a les atraccions sense pagar.

Paranoia: Lucidesa in extremis.

Trastorn de la personalitat: Això no existeix.

Josep Grifoll

APOCALYPSE NOW

Vull fer un poema que se t’ adormi a la falda.

Vull tenir inflamades les neurones.

Vull voltar per aquesta casa de fang cuit

al mig del teu cervell.

Vull que fem una foguera.

Vull que hi hagi lluna plena.

Vull que siguem joves.

Vull que anem borratxos.

Vull que fem l’ amor

penjats d’ un fil

enmig de l’ oceà.

Vull que no es faci de dia.

Vull quedar-me aquí,

menjant bolets dels esperits amb tu

mentre aquest món s’ acaba.

Josep Grifoll

I SI TU EM TREUS DE LA MEVA MORT I JO ET TREC DE LA TEVA VIDA?

Vaig ser mort per una mentida

però quan hi toca la llum, la teva,

sincera d’ encesa, m’ encerca

i em troba i m’ hi enganxo i em ressuscita.

I m’ hi veig, i ho veig, la trobo quan trobo

que hi ha llana enganxada a les branques

dels marges d’ ovelles que passen

totes iguals, repetides, i que no n’ hi ha de teva.

M’ amputes els dols, a tu et feien por els barrancs

i a mi les alçades, i mira: volem.

Volem perquè volem volar.

I remira: un home li clava el bec a una monja

vestida de garsa, i un nen que fa mil anys que té

viu dins una banya de cabra salvatge, feliç.

I l’ àliga, l’ àliga d’ ulls sense barana

que ens porta crancs per a sopar

perquè ja no tornem enrere, ens recorda

que tu em treus de la meva mort

si jo et trec de la teva vida i viceversa. Que dansem-la,

que per la dansa puja el somni fet d’ amor.

I vols saber dues coses?

Una: que travessar la nit per l’ avinguda llibertat

amb tu sí que és ser lliure. I dues,

que no morir-nos mai perquè hi estem en contra

sí que és viure.

Josep Grifoll

SOM LLIURES!

Vés amb compte. No parlis amb desconeguts. Digues gràcies. No beguis. Porta’ t com déu mana. No fumis. Estudia. No corris. Treballa. No prenguis drogues. Pren precaucions. Si et pixes a la piscina l’ aigua es torna de colors. Propietat privada. No siguis mal educat. Prohibit el pas. Això no es diu. Què vols que diguin els veïns? Això no es toca. Què vols que pensi la gent? Confessa. Confessa’ t. Vols fer el favor!? De cara a la paret. Avui no surts. Viatja. Sents què diu el metge!? Ja no tens edat. Encara no tens edat. Empaita els teus somnis. Fes-me cas. Vacuna’ t. No et fiquis en política. Fes esport. Fes-li un petó a la tieta. Demana perdó. Tu ets tonto! Seu i calla. Menja i calla. Parla i calla. Surt de la teva zona de confort. Bufi aquí. Culpa teva per ser com ets. Així no es va per la vida. Te’ n penediràs. Fes cas al senyor. Què penses? No siguis ploramiques. Disculpa’ t. Si segueixes així acabaràs malament. No m’ ho esperava això de tu. Has canviat. Fas tard. T’ has de posicionar. No tens remei. Llegeixes massa. Penses massa. Cuida’ t. Ja t’ està bé! Si te la toques et quedaràs cec.

Josep Grifoll

UNA VIDA ( poema directe)

Ja m’ he enamorat, he travessat l’ oceà i follat en un confessionari.

Ja vaig pujar a l’ arbre més alt de tots els arbres de l’ univers abans de que el tallessin.

Ja m’ he begut bars i dansat nits i reculpat de tot.

Ja ho he tingut tot, ja ho he perdut tot. I no hi ha tanta diferència.

Ja m’ he fet el boig i ja n’ he estat.

Ja m’ he rendit, ja m’ he enganyat, m’ ho he cregut tot i descregut també.

I no hi ha tanta diferència.

Ja he cremat contenidors i bufat espelmes, i encès ciris.

Ja  he dormit a dintre teu i me n’ he mort de ganes.

Ja he volat i m’ he estrellat i he sigut llunàtic i marcià.

Ja he vist la Patti Smith i llegit al Bolaño.

Ja he begut oli i vomitat centpeus.

Ja m’ he venut, ja m’ he comprat, ja m’ he prostituït i anat de putes.

Ja m’ he culpat i penedit, ja he combregat i fet campana de totes les escoles.

Ja he cantat als homes i a les dones i a les besties i als arbres i a la lluna i udolat.

Ja he naufragat i relliscat, ja he arribat i me n’ he anat.

Ja he marxat i he tornat. Ja he perdut i m’ he elevat. Ja m’ he drogat

I m’ ha agradat. Ja he vist com se m’ obria el pit i en sortia llum blava.

Ja m’ ha donat milions de voltes el cap i bategat tant el cor que li diuen Ferrari.

Ja he fet l’ amor i desfet l’ odi.

Ja m’ he apunyalat i m’ he sargit les cicatrius.                 

Ja m’ he perdut per totes les ficcions i rehabilitat de totes les realitats.

Ja he trepitjat el jardí de les alegries i despullat al mig de totes les places.

Ja he contemplat l’ espectacle de les orenetes i la saviesa dels arbres.

Ja he baixat a l’ infern i tots som parents.

Ja he estat al cel i és aquí.

Ja he passat la nit a l’ estació i els trens no m’ han deixat dormir.

Ja he fet trampa, ja he demanat perdó i perdonat a tothom.

Ja he vist una autòpsia i un naixement. I el prota sembla patir més al segon.

Ja he jugat a cuca-amagar i m’ han pillat a la primera o no m’ han vist mai més.

Ja m’ he quedat sense llàgrimes i rebentat els ulls flotant de pòl·lens.

Ja m’ he perdut lo millor i trobat en un bassal, i hi he saltat.

Ja m’ he escapat dels miralls i mirat les veritats al paper que no se’ n calla cap.

Ja m’ he fet un forat al cap i trencat un peu.

Ja he robat als rics i donat als pobres.

Ja m’ he banyat amb tritons i dutxat amb xampany.

Ja he provat el sado, sigut masoquista i begut pixats.

Ja he fet el petó més preciós del món en un portal a mitjanit mentre plovia a la noia de la que més m’ he enamorat i he explotat de felicitat.

Ja he pintat parets i bústies i carrers en nom de l’ amor.

Ja sé que no sé res, i ho vull així.

Ja he sigut l’ home llop i m’ he enrotllat amb la mujer pantera.

Ja he trencat vidres, tirat ous i punxat rodes.

Ja m’ he forçat a ser més valent que el que valc.

Ja he tingut una vida, i l’ he viscut, tot el que ve a partir d’ ara és un regal afegit.

Josep Grifoll

CADA DIA

Cada dia estic més cansat. No prova seguir en aquest món amb el cor a les mans, potser per això durarem poc i serà trist com no para de ser-ho. No coneixerem mai cap justícia, no? Tot allò que ens van explicar quan érem xics era mentida, veritat?  Ja no sé ni a què veníem, només s’ escolten cops i passes d’ algú que s’ acosta sempre i no arriba mai. Algú desconegut que no saps si ve a matar-te o a abraçar-te.

Josep Grifoll

SER DE VERITAT

M’ he passat la nit pensant maneres de cagar-me en una gent que m’ està fent mal fins que me n’ he adonat que el que més mal em feia era pensar en aquesta gent que m’ està fent mal, així que m’ he posat a pensar en tu – ja em perdonaràs, è?, però és que no saps com m’ agrades...

És que tu ets amor de veritat, saps?, has entès que escollim construir o escollim destruir i has escollit construir malgrat saber  la incomprensió que per sempre més et perseguirà. Gràcies, persona, sé que et sents sola però no n’ estàs, m’ acabes de tibar cap a tu, ara som dos; no, no!: som més. Ens han apagat la llum, però  sé una cosa: som suficients. Suficients per arribar a tothom.

Vols que encenguem la llum junts?

Hi ha gent preciosa aquí: trapezistes i gitanes, gats i pardals i canalla, tímids, vergonyoses i humils, bojos i descarrilats, poetes, pallassos, músics, mags, bruixes, perduts i trobats, somnàmbuls i narcolèptics... De fet, hi ha de tot aquí, però tenen en comú una cosa. I no n’ importa cap més: són de veritat. No jutgen, no competeixen, somriuen del cert, no donen ordres, no van de res, corren sense carota i juguen per jugar. Son com nosaltres. No esperen entendre per a comprendre. S’ hi tiren de cor i no saben mentir.

Josep Grifoll

ESCRIC

Escric. M’ escric talls a la boca amb un tornavís, el boig de mi se’ m mira des de l’ altra banda de la fulla. M’ odia. Escric. És un tornado de lletres clavant-se’ m als dits. I tinc les ungles que salten i no tinc. Escric sense pensar perquè no puc pensar. El crani ple de pedres rodola carretera avall. Escric a glopades de sang, a galet. Escric i és com un vent que només ho sembla. Escric sense flotador ni rodetes ni piles ni res. Com una catapulta, un vòmit, una bomba. Escric, i és ara que no hi sóc, i és ara quan arribo. De través, a granel, sense mida. Escric empalat. Escric, escric i escric i tot es mou i veig ulls que s’ obren dins la fosca i mosseguen. Em culpo i escric. És  un nervi trenat a l’ espina dorsal. Escric i caic i em trenco i trencat escric i mort escric i després també. Escric i sóc escrit i qui m’ escriu també s’ escapa d’ aquest que escriu. Escric amb les pupil•les dilatades, és un crit. Escric crits. Escric crits i escric agulles i la bèstia és al rebost i no tinc rebost.  Escric en aquesta hora de mistos mullats, petjades de ningú, per terra, rodolant. Escric amb por, només amb por. Sense tinta, com un salt quan t’ enrampes, perquè m’ enrampo, perquè hi estic enganxat. Escric i em tatuo a la calavera frases que mai podré llegir. Escric. Escric amb la llengua atrapada entre dos blocs de marbre un escopit. Escric en ple atac de tot, deixant de menjar, tallant-me les ales. Escric i prou, i prou i res: una muntanya de rocs, que res ha servit. Una duna de nuques pelades al ras. Escric sense oxigen. M’ arrossego pel full raspós de les trampes que em paro, és un incendi. No es pot llegir un incendi escric. Escric, i és tard i és d’ hora i no ho sé ni m’ importa. Escric i acabo a l’ estufa i tot és igual perquè res és diferent des del crit. Escric perquè ja no me’ n recordo de plorar. Els ulls són ous durs que no hi caben escric. Escric desficis, triples mortals, mortals sense triple i a domicili. Un joc perdut a l’ avançada. De pànics en amunt, de pors de molt endintre, de xiscles oberts. Res important.

Josep Grifoll

PER A TU

Estar-se quieta :una virtut de les estàtues, només

de les estàtues. Elles saben on són,

per a tu hi ha una cançó girant, no ho vulguis saber.

No et despertis mai més sense tu. No t’ adormis mai més

pensant que no hi sóc. Cap far podrà veure la seva pròpia llum

en aquest món, però la de l’ altre sí: som la mateixa.                               

Josep Grifoll

LA VIDA

Sóc a mig fer, com l’ eruga que s’ esquerda dins aquest cos de capullo integral de tergal. Fa segles que sóc a mig fer, que no sé de mi aquell ni sé del que ve, però vinc, no sé com vinc ni si arribo sencer, sé, en canvi, que no sóc aquest que semblo ser ni tampoc l’ altre, sóc d’ abans d’ ahir, tot ha servit, és gran ser petit però molt millor ser petit i seguir. Per això m’ esforço, per això visc, per que sóc a mig fer i m’ escullo el got mig ple i prosseguir, continuo perquè si es comença no s’ acabi. Ja no. Quan el vas sigui ben ple veuràs com no m’ ofegaré, ja no m’ escau ofegar-me en cada got d’ aigua que ve per venir, fart de set m’ estimo més xafar bassals, fer-la petar amb els tritons i les salamandres i les granotes i enfilar rierols, recordar-me salmó, retornar-me salmó, pujar a tot drap – ja ets a dalt?  a que ens llegim les línies de les mans; saps que les línies de les mans són tots els rius que hem fet per arribar a l’ arribada d’ aquesta aquarel•la brutal que se surt dels colors? Començarem llavors. Després de nedar molt, d’ estimbar-se i ser estimbats per tots els cantons, costelles i racons, després d’ haver burlat els caimans i esquivat les piranyes, després d’ haver sobreviscut riuades, remolins, sequeres, talls de gel, urpades, hams, paranys i plàstics impossibles, després, just aquí arribarem al naixement. Arribarem al naixement i lo primer que farem serà néixer. I mirarem avall i riurem. I ens mirarem i riurem –ho pots veure?  I ens acostarem i abraçarem i sí, sobretot, també plorarem tot això que no hem pogut plorar perquè teníem feina a no deixar-nos matar quan pujàvem a viure i les llàgrimes ens curaran, bidons, galledes, dutxes, tsunamis  de plors vessarem,  fins que s’ esborri tot aquest dolor; llavors, plens de pau,  nets, amb gebre encesa a les pestanyes d’ haver-nos buidat tots els dols, descansats, persones,  ens despertarem més vives que mai al millor dels mons de totes les galàxies vistes i per veure ni somniant i sortirem a fer un cafè. O dos. I el vent serà preciós, i ens despentinarà, i després seurem en un banc vell del casc antic des d’ on es veu tot i més i menjarem xiclets i farem bombolles gegants de maduixa àcida que ens explotaran a la cara.

Josep Grifoll

ELLS ENS HAN PLANTAT

Quan les parets criden i les cases ploren i seguidament ens cau a sobre el sostre i se’ ns requisen les teulades i surten tancs de les clavegueres i rates armades i merda pels altres i nosaltres som els altres i som a sota sense paraigües ni barques i tot es torna fosc i fastigós i sembla impossible sortir-se’n, llavors passa: aprenem a estimar-nos tant que la fem: una pinya, una plaga d’ amor, una bactèria llibertaria, un virus de pau necessària com mai, una cosa imparable, una cosa encara sense nom perquè no ha passat mai i és mentida que la història es repeteixi. Per primera vegada serem la primera primavera tan densa de pol•len groc com el sol que ens escalfa que l’ al•lèrgia que els hi provocarem serà la seva, de mal, gran malària. Ells ens han plantat. Nosaltres florirem. 

Josep Grifoll

SOM LA POESIA

He anat al bosc i d’ una escorça bruixera m’ ha dit una veu que us digui que tot i que el tòtil trenqui el bròquil, les guineus i els trèvols  l’ escurçonaran, que confiem en la poesia que omple d’ ous els nius, que dins els caus, si hi caus ( tira-t’ hi!), descobriràs on tu i totes les altres feres fabriquem l’ amor, que tornaràs sense rebobinar-te a sentir com t’ abracen braços molt descalços amb dits molt enamorats, a cursilejar-te papallones a la panxa, que la panxa del bou és una platja pirata que tens a dins i l’ horitzó que no te l’ acabes, que té: mil matins menjant-te un crocant, un crispant, un cruixent, un croissant de xocolata  a l’ avió del Tibidabo que va a tot arreu, sí, a tot arreu!,  que ets bona com una Prometeua atrevida de la generositat total, i , que, a més a més, per més que el tòtil trenqui el bròquil, a tu no t’ agrada el bròquil ( a ningú, de sempre, mai), tu vols macarrons i un gelat de mistela amb pinyons de quan t’ enfilaves als pins a fer la pinyada amb els amics que no havien de créixer ni ho faran, tu et mereixes una borratxera preciosa sense ressaca d’ aquelles que sí que fan història, tu et mereixes cent orgasmes boreals per banda sense disfresses ni equipatge donant voltes per allà on surten les maletes, sí, tal un scalextric d’ aquells que treien més xispes que una turbina dopada amb belladona que ets, que ets cor, que tu et mereixes tota la tendresa que a ells els hi manca, ser lliure de veritat; més que unes ales, les ganes de volar, que siguin imperdibles. Som la poesia. Gràcies. La som. És i ens sabem. Un gran Sí amb signes d’ admiració, com personetes cap per avall saltant-li la contrària al gran contrariador.

Josep Grifoll

Com llums

M’ estic fent una barca de riu amb closques de pipa de quan encara érem vius. Hi vindré, fins l’ altra banda de les coses. Aparcaré en doble fila sota l’ arbre on hi fas niu i engegarem l’ aurora boreal, que girin llums, que giri tot. No tens ganes de veure com giren els ulls dels mussols? No tens moltíssimes ganes de riure com mai? Farem cent ous i tombarem la truita. Ens vestirem amb manifestacions de cuques de llum contra els interruptors i apagarem el dol. No tens ganes de veure com batega un cor per primer cop? No tens moltíssimes ganes de que plogui com mai i de que el mal no sàpiga nedar?

Josep Grifoll

Quan sí

A vegades no es pot, però d’ altres sí.

Potser és que hem d’ aprofitar quan sí,

per quan no, recordar-nos que sí.

Josep Grifoll

Ni no ni tampoc

No visc ni sobrevisc,

tampoc em moro,

em sobremoro

i m’ hi desvisc.

És el meu ball. 

Josep Grifoll

SÓC

Sóc qui sóc,

no qui vull ser,

no qui vols que sigui,

no qui se suposa que he de ser. 

No, ja no lluitaré en contra de mi,

contra cap part de mi.

Ja no em seré infidel.

No negaré mai més la vida.

Em lliuro a ella.

M’ allibero.

Em comprometo a ser.

Seguim.

Josep Grifoll