LA DANSA -griFOLL-

“potser arribarà el dia en què assistirem als Teatres del Temps per recordar la sensació de pluja.”

Jim Morrison

LA DANSA

La dansa més certa, més fera, la dansa primera.

Que en vingui, l’ aire ara, d’ aquesta i s’ hi posi.

Que s’ hi posi a convertir-se amb tornado, que ens

agafi sense confessar, que ja ho volem de volar.

D’ on sinó del vertigen estant, de l’ interior més

extern, del vell més infant, de la corda més fluixa,

existir, ser, sentir, ser-hi, sentir-ho tot i tot això?

Sense pensar. La dansa no pensa, potser pensa

qui la balla, però la dansa, dansa. Dansa i ens con-

vida, i, contra mort, reclama i bufa i xiscla i crida

i no li cal desmuntar ni un sol arbre per a tocar-li

el violí. Passa la dansa que dansa passant, i la som,

i podríem usar-la si en sabéssim, si a casa, al carrer,

a l’ escola, a cal metge, al bar, a cada temple,

a la tele, a la caixa, a la seguretat social, al camp

de futbol, a l’ aeroport, al psiquiatra,  a l’ ascensor,

al  banc , als estancs, ingressats, donats d’ alta o pel cul,

al corte inglés o al mig del desert, en una cantonada,

de colònies, de campament, a la guerra o (mai) en pau,

la majoria no ens hagués fet creure que n’ érem incapaços

perquè ells no en sabien. Perquè ningú els  hi havia ensenyat

que ells, en sabien tant que, fins i tot, en podien ensenyar

només ensenyant com la ballaven. Tan vius i tan bé, senzills,

humils com serpents d’ aigua deixant-se dansar, rescatar,

restaurar, retornar a començar sabent, per començar,

que ni res ni tot comença ni acaba quan diem de la dansa.

La dansa que gronxa l’ instint i fa pessigolles als àtoms,

la dansa que giren els astres, infinita i d’ estar-se per casa,

la dansa que ens entra pels somnis i vessa pels cossos,

que ens entra per una orella i no ens surt per l’ altre.

Sense pensar. Una dansa, cap dansa, la dansa que, quan l’ és,

mai s’ ho para a pensar. I no és que no vulgui, és que es mor.

És com un CD dels Doors penjat amb un cordill a l’ hort,

de canya a canya, per espantar als ocells. I això sí que no.

La dansa més certa, més fera, la dansa primera no els espantaria.

I molt  menys als pardals i a les merles . Moltíssim menys.

griFOLL

07.06.2013

casserrespoblepoema