LA FURA

Durbecs i l’ hortolà, els has vist?

La fura els ha espantat. És carronyera. Carronyera i

ossera “si mal no recordo”. Salvatge i, com un poema,

s’ amaga molt bé. Se sap tots els forats del bosc,

se sap tots els secrets d’ aquest. El bosc és seu.

I la selva, el centre, el ventre, la densa espessor

on tot molleja i fa molsa i s’ enfila a ser verd. És

nemorosa. Nemorosa i d’ una bellesa, diria,

si fos saltant, a l’ oli. Seria llimosa.

És la forma, aquesta barreja entre gata i que fa la calàbria,

curiosa. Mira, mira allà a sota de l’ aigua. Què hi

remena? L’ és? No ens moguem d’ així.

Esperem a veure quan surti de sota, potser

també ens veu. Potser també ens mira. Mira,

sembla que en surti la fura. Mou canyes i joncs, la

madriguera la deu tenir aquí, casa seva, la gruta secreta

allunyada però a prop, construïda ací

sota mateix, entre mots que la fura du a dins

tatuats a les venes, escrits amb determinisme.

Ondula, no camina ni neda, la fura. I fa

ràfting valls avall venint de visitar al vacum,

mes torna a l’ obaga, retorna al racó a rebolcar-se

broca de zel amunt , desig a palpentes, poruga

la fura tan fera, viu que no viu d’ oníriques visions i

aquest és el seu lirisme sense lirisme, la d’ un bestiot

condemnat a la més moderna de les castracions:

inventar-ne amb pedaços d’ antuvi, o amb

ornaments per a l’ instint, arguments en dejuni

que baixin la febre. La febre de fura la fa

delirar. Li fa veure durbecs i hortolans,

gafarrons i morells, grans morells riu amunt, riu

d’ agrons, picardones i bitxacs. D’ aigua fresca

amb jocs que fan reflexes, d’ aigua clara amb

tolls ocults on fer-hi niu i trobar-hi la llúdriga.

( Digues que saps que la fura és la llúdriga,

i digues que saps que la llúdriga també

vol ser un cavall. El cavall d’ en Lorca.)

-Durbecs i l’ hortolà, els has vist?- Dire jo

despistat. I  tu em duràs a veure si la fura

ha entrat pel boc del gat, per l’ ull de bou

o cavalcant... I no ens moguem d’ així.

Esperem a veure-li un joc de canyes, la forma del

cos nu de joncs, de verdors que ara el tapen, de bosc que

remena, potser no és la fura, ni la llúdriga, ni cap cavall:

És, mira, un mirador des d’ on mirar-nos,

un observatori des d’ on observar-nos l’ ànima

d’ animals que ara ens honra i dissol, l’ “animàlia” que

en diuen els homes de ferro que cacen i maten.

Fugim, tan se val. Sigui el què sigui, siguem qui siguem,

fugim a flotar, fabricarem un falutx faraònic

amb feixos de fibra de faig, farem festa fonda fins

que la fatiga ens faci infalibles, fumarem festuca

amb felera i fenoll, i farigola i fulles de figuera. Fum;

cal fer fum i escapar-nos per aquesta boira. Serà

aquí, que també hi bufen les termes, en aquest indret

lluny però a prop, siguem qui siguem, un mirador, dos,

tan se val: avui les feres més fures farem festa fonda fins

l’ hora de tornar a nàixer. I demà, també. Emperò

s’ ha d’ actuar des de dins, posar-nos radars i tentacles.

Caldrà que els caçadors no sàpiguen el secret de la fura

fins que ja no ens puguin veure ni olorar.

Després, de cara a l’ univers,

no perdre’ ns quan toquin les hores, els anys.

Saludar-nos talment com humans,

Les mans amagades, cop de pòmuls, cop de galtes,

molt de gust, igualment, Adéu, adéu-siau.

I no gemegar.

griFOLL

4.6.13

casserrespoblepoema