Seguidores

sábado, 16 de junio de 2012

DITES. griFOLL








El bosc és ple de fantasmes, la casa t’ estima,

t’ estimo com tots els fantasmes a la vegada. Sóc un nen

que plora, que riu i veu coses que els grans no veuen. Té,

que em mossego la llengua i escupo paraules:

Mel és abella, rusc i fibló.

Coratge és mel

 i vida també, i amor

amb mató.

Només em surten aquesta mena de dites idiotes.

A què són degudes les coses? Sense principi ni final.

Ser absurd és la forma més lògica d’ adaptar-se a l’ Absurd.

No, mai se què em dic. No sóc jo qui ho diu ni jo sóc l’ altre.

Els poemes surten de les boques, de les mans,

de les persones, però no se sap qui els fa.

Estima’ m, dóna’ m, cuida’ m, fes-me teu, anul·la’ m.

I no entens la vida de la gent que no se la pregunta.

I no entens la vida de la gent que se l’ ha preguntat

tan que no hi toca. Com si tu hi toquessis.

En què et bases? Sigui com i qui siguis

t’ estimo. He decidit estimar a tothom

i fotre el camp ben lluny, a aprendre’ n.

És que entre la gent que em vull estimar

hi ha gent que conec, i vull fer-ho be.



griFOLL
17.06.12
casserrespoblepoema

2 comentarios:

cantireta dijo...

Com se fa, per estimar bé?

griFOLL dijo...

suposo que estimar bé és realment no voler res a canvi, només el millor per l' altre ( això si parlem de dues persones...estimar en general, ufff :) ) Sóc un pobre intent d' aprenent de tot...jeje, però crec que té a veure molt amb " deixar-se d' un"... Ei, si descobreixes alguna cosa, m' ho dius! ( fare el mateix!)