NO ÉS

NO ÉS

No és el què, una inquietud obscura

es va posant damunt les coses, pols d’ ombra

de pell recremada, de casa tancada, d’ olors

que es contradiuen abrillanten el morro

que es perd pels racons amb les galtes i els peus

i la fera -humana- sencera al plat.

Jo també sóc caníbal, fins més enllà de la freixura,

tot s’ aprofita, ja ho diuen, mentre t’ ensenyen els budells

o porten sang a la galta, un esquitx, aquí, una mica més avall.

La sang també fa olor de tancat. Forta. És el vi.

Brindem pels mamífers de color rosa (ells també són caníbals),

el morro brillant, des del plat, recitant Shakespeare per exemple.

O l’ os de la galta. Si hi piques amb la forquilla sona a buit,

i a les platges no se’ n troben, i als rius tampoc. On són tantes galtes?

Ens les tornen a vendre. Les mateixes. Ara potser són un sabó,

una hamburguesa, un condó. Les necessitem. Anem amb peus de porc

a lluitar per la causa, la que sigui, no semblem estranys, no es porta,

es fa tard, vol ploure, i sembla que quan vol ploure sigui un problema

de paraigües i no entenc perquè les paren (les aigües)  -després veuen una peli

on hi plou i volen ser-hi. Per postres, l’ inquietud pren forma, l’ ombra

de pols recremada. S’ hi podria escriure, tenyir, pintar. Fanguem-hi.

Compartim cullera, la d’ abans de la cullera de l’ absenta, la d’ abans

d’ avui. Ens diem on som. Suem. Cafè, cop d’ A i pur U, i després

tot l’ abecedari fins l’ esmorzar, és que no és el què. No. Perdona.

És que no és Res. No és.

Res.

griFOLL