Mirar-te els genolls,
i no només per la
bellesa,
sinó per la joventut.
El mateix em
passa amb els colzes i els braços
i els peus i la
boca. No només pel desig,
sinó pel temps, l’
invent més estrany de la història.
Vull ser petit i
dir-te “m’ agrades”, m’ espero
i encara has de néixer.
Quina mena de món
és aquest? On som,
a prop o lluny? Potser
ni existim, deliro, delires, delirem,
què en sabem del
cervell? I de l’ ànima i de la ment?
I del cor, què en
sabem? Però m’ és igual,
a mi m’ agrada
mirar-te els genolls,
penso que si els
veig, tu no pots córrer gaire lluny.
griFOLL
14.7.12.
casserrespoblepoema
No hay comentarios:
Publicar un comentario