SULPIRIDA

Bruts d’ higiene amunt i avall,

culpables tots de totes les culpes

que ens hem de netejar a gargalls

no sé quines sabates si anem a peu

de peus i prou a enverinar el silenci tot.

Boques venudes al primer psico-dentista

malabarista que rega amb lleixius paladars

d’ importació, gintònics que tu et beus

sens tònica ni son abans d’ ex-

haver-te cada nit a la fosca que fosques

fregant-te els fregalls de la humanitat

als entrecuixos del teu Narcís “ Toshiba”

com qui mata borinots a queixalades

( nyam nyam)

tancat a la fàbrica de plàstic

( ic ic )

rosa de l’ apocalipsi

( sí sí )

jugant a fer diners com qui fa crispetes,

dimoni de corda que tot ho lliga i escanya,

una massacre de vuit a cada dia més buit.

Treballar és perdre dits, sagal, carrers armats

a primera hora, canalla dins les papereres,

als rebostos, dormint a les portes

de les drogueries esperant els reis mags,

homes del sac a cavall del capital

dels capitans decapitats,

morts de salut, retots!

d’ atacs de salut inesperats:

així un infart d’ estar-ne farts,

mil cent miralls per banda o quatre gats

fora de joc escoltant futbols de gol a gol

des de l’ auricular sagrat

que diu mentides de veritat

amb una religiositat de l’ hòstia. Missa de tretze,

quàntica sodomia, pollastres submergibles

tot l’ ast. Ens enganyen: amaguen els cors

dins rams de flors mortes pels vius

i de plàstic pels morts. Fums que t’ ets,

focs que et fas. I cada dia drogues noves,

concursos caça-concursants, culpables tots

des de totes les culpes del poll per haver trencat l’ ou

i l’ hora del pati abolida.

Tots a vendre caps, a perdre nords,

els ulls farcits de pus, la nit arrugant-se

dins els mitjons, sucant-hi pa ( pa pam!)

Quina ruleta de morts, persona

subjecta a prescripció mèdica, facultativa,

clonazepant amunt i avall, fluoxetinitzada,

sulpiridamitzada..., – són el poder del circ

del poder. Mutants?, tothom emprenyat amb tothom,

multats multant amb multes d’ última generació

qualsevol realitat que ho pugui semblar.

Senyores i senyors, ens han robat no sabem qui

alguna cosa més necessària que el viure,

un gir perfecte com una trampa que funciona

ens ha enxampat. Ara ens coronaran amb vidalba i llorers

100% made homo sapiens. Antipsicòtics doncs,

així la presó va per dins.

Josep Grifoll

DITES

Les coses que has de dir

només et seran dites

des del caos.

Josep Grifoll

FEM UN MÓN

Tot és

com et dius

si t’ ho creus.

Des de tu

fas les coses,

les coses que et fan

les fas tu.

I aquí sempre és d’ hora

per fer tard, i aquí sempre

és tard per fer d’ hora,

i així som a la llum

si ens mirem a les fosques,

que no hi ha ningú

però, a més, hi és tothom

i no hi falta de res.

Som un món.

El que fem.

El que fa que hi siguem.

Josep Grifoll

REVOLUCIÓ ÉS DONAR PAU

Revolució és somriure,

no caure a la trampa de l’ ira,

abraçar-se, mirar pels que vénen

que ens vegin la festa, de vida

malgrat mil malgrats, regalar-nos

l’ amor que és l’ exemple. No perdre

les ganes de fer la pallassa, lluitar

sense espasa. Fer-se petons als portals

mentre plouen bombes és fer-la.

Dibuixar un cor al banc de la plaça,

passar de l’ orgull a defensar l’ alegria.

Jugar a veure cares als núvols

és fer la revolució. Donar pau,

perquè si no donem pau

és que estem donant guerra.

Josep Grifoll

MONES ELÈCTRIQUES

La vida és un nervi, m’ endolles?

una guitarra elèctrica en una pista de gel

que tu rasques, sense piles,

amb amor de pell de gallina salvatge

mentre trinxes rellotges com qui xafa raïm

fas vi de l’ esbarzer i ens entrompes

amb amor de cor de papallona insubornable.

I aquí no tenim prou gràcies per a dar-te

vida que et fiques dins les persones,

les més valentes, n’ hi ha poques i moltes,

creixen per dins i com que no creixen per fora

les tracten de folles, són persones-concert,

cicatrius en directe, petons absoluts, sense trucs

se la juguen ni respostes t’ abracen. Hi són,

i ho sé perquè hi ets, ji,  t’ has deixat enrampar per la vida,

l’ ets en nom de totes les llobes ferides i els reptes

indivisibles, fores capaç de fer-te’ n capaç

quan tot s’ esberlava i ara pujarem als ponts

a proclamar-ho, com un castell de focs natural

que serà l’ albada astral, inabastable, boreal,

i trobar-se així, sent humans que es fan. Farem.

Farem un traç a l’ eternitat, farem

un cingle giratori pels alats, plantarem nòries,

núvols, xurreries, poemes, i ens estimarem

com s’ estimaven les persones quan érem mones.

I no serà tornar, és que encara en quedem. Som

una mena de revolució secreta que ve amb metro

des d’ una altra dimensió, per això no es veu

si no t’ hi fixes amb ulls d’ infant que tot ho poden

i per això conservem.

Josep Grifoll

ENS HAN DIT

Un instant ha dit

que ens ha dit una vida

per a ser-la, de fer-nos.

I ens ho ha dit a nosaltres,

i llavors ens ha dut fins aquí

pels camins de mil llunes – ja saps,

a descobrir-nos. I una volta descoberts

de tot el que ens han cobert, ser lliures,

lliures de ser-hi, lliures de ser-nos

en aquesta vida que ens ha dit

i no para de fer-ho, de fer-nos

que, per què no la vivim?,

que, què ens ha fet ella                               

si se’ ns ha donat tota ella

que no pot ser més?

I la som. I ja saps. I ja sé.

I ens donem.

Josep Grifoll.

Tu i jo

Tu i jo.

Cap altra combinació

d’ éssers humans

suma nosaltres.

Josep Grifoll

SENSE PROCESSAR

Com qui no és però sent es fixa en l’ altre

perquè l’ altre li agrada i ell ja es té vist:           

aquests serem nosaltres. I també perquè,

sent qui som, vols dir que cal res més?

Si sent qui som és quan som més. I allò que diuen

d’ “això se sap” quan volen dir que “això se sent”,

doncs sí, sabran que ho sentim, perquè la vida és imprevisible

i nosaltres som vius. Cada vegada més, curiós,

com si d’ alguna forma l’ haguéssim entès,

no des de l’ enteniment, gens, ha estat des d’ aquí,

des d’ aquest mateix sentiment que ara sentim,

dins nostre, sense processar, en aquest precís moment.

Josep Grifoll

MOCOSAMENT

Lo més complicat és ser simple.

Lo més ximple és no estar-ne.

De no estar-ne segur se’ n diu pensar.

Pensar no és bo per a la salut.

La salut, en vida, no existeix.

Existir és comparable a fer un esternut.

Si un dia fas molts esternuts

m’ agradaria constipar-me amb tu.

Josep Grifoll

ESTRANY

   

S’ ha tornat tot estrany.

Ningú ens espera enlloc, i en necessites més,

i dones voltes com si marquessis les hores.

Però res ni ningú se’ns emporta.

I et sents marxant amb la llum

entre gots i bars morts. S’ ha

tornat tot estrany i pesa l’ aire

brut al damunt. Bruta la pell, brut el cervell.

I és trist ser ara aquí

i no a qualsevol altre lloc

perquè tot s’ ha tornat molt estrany,

i no ho volem, i fugim. Fugitius

de nosaltres mateixos

cercant el què hagués pogut ser

que senzillament no va ser.

No va ser i, ara, aquí, la llum és flaca

perquè s’ ha tornat tot estrany.

Sempre es torna tot estrany sense avisar.

S’ ha tornat tot estrany

i no és qüestió de posar-se a escriure plors,

o morts o errors..., és tot massa poètic

i no en sabríem.

S’ ha tornat tot estrany, i té un nom,

té una veu, però no és qüestió.

Que s’ ha tornat tot molt estrany

i ens morirem abans del cant del gall

i no en som conscients

que en siguem.

Tot s’ ha tornat estrany, estrany i prou.

Prou i trist. Curiosament trist,

però no és desficiosament, ja no.

tot s’ ha tornat terriblement preciós,

somiar i tornar,

morir amb els vius,

viure amb els morts.

I aquesta solitud després de la solitud.

Tot s’ ha tornat estrany: desaparèixer,

plegar, començar a omplir la boca de menta

i mastegar. Mastegar sense dents de llet.

Tot s’ ha tornat estrany:

arriben coses al cor que ja hi eren

en una altra dimensió.

És com travessar parets quan ets petit: molt fàcil.

I els ulls xisclaran en veure-ho, que

tot s’ ha tornat estrany.

Ningú és qui és. Ningú no sap qui és.

I nosaltres som com tothom i passem

com podem. Tot s’ ha tornat estrany,

no sé des de quan, no sé per què, no sé

si ho has notat.

No sé res més. Només sé que

tot s’ ha tornat estrany.

O potser ho ha sigut sempre, i per tothom.

A tothom se li ha tornat estrany?,

tot molt estrany?

Com una espasa al mig del cap.

Com una mentida que acaba explotant.

Com una bomba que acaba dient la veritat.

Tot s’ ha tornat estrany. I ha sigut tot

i no ha estat res, i moltes gràcies i salut.

Tot s’ ha tornat estrany. Com un infern

o un cel insuportables.

Com haver estat empaitant l’ inexistent

i, a l’ hora d’ adonar-se’ n, caure-hi.

Com un dibuix de peus

que ja no caminen a la paret.

Tot s’ ha tornat estrany

i la set encara ens desperta i oculta,

i combinem miratges amb trossets de memòria

amb les alicates de l’ avi, rovellades,

ell també ho feia, com el seu avi.

Tot s’ ha tornat estrany,

com descobrir que una llibreria

on sempre anaves

ara és la sucursal d’ un banc.

Tot s’ ha tornat estrany

perquè sempre es torna tot estrany

i així és possible tot, i així passen les coses.

Tot s’ ha tornat estrany

en un instant de mil anys.

No hi ha pastís, no hi ha gelat.

Entren veus per la finestra i mai són les mateixes,

passen les llunes. Ningú sap res. Es comença a fer fosc.

Demà serem uns nous desconeguts.

Tot s’ ha tornat estrany,

ara que hem vist que tot el que ens salva

és el mateix que ens acaba matant.

Tot s’ ha tornat molt estrany

pels petits supervivents de la nit,

tot de satèl·lits orbitant l’ ànima

del petit supervivent astral.

Tot s’ ha tornat molt estrany,

encara que abans ja ho fos,

se n’ ha tornat ara.

Josep Grifoll

EL NOSTRE VIATGE

Som gàngsters sense frens inventant fílies

per la carretera de la lluna blava que va a tot arreu,

però d’ aquí una estona ens canviarem l’ uniforme

i anirem sense. A pèl, que ens escapem. Costa de creure

 però conduïm un cubell descapotable amb rodes,

rodes que són peus, rodem, i si ens esperen al pont

saltarem al riu, no són aquestes les nostres sirenes.

Llavors el cubell serà un peix, sí, un peix, un peix

del teu color preferit, i el teu color preferit també

serà descapotable: un viatge. El nostre viatge.

El nostre gran viatge. Tu aniràs dins meu i jo dins teu.

Ens dedicarem a riure tota la vida. Riure descapotablement,

esclar, i donarem setanta set vegades set la volta als mons.

De nosaltres, vull dir. Els nostres mons. Ens coneixerem

com mai ningú s’ ha conegut... I passaran les pluges,

i coneixerem granotes i serpents precioses, i fantasmes, uuui,

i borinots, i lluços, i pardals, i llúdrigues... I després, d’ aquí mooolt,

un vespre arribarem al mar – jo no sé com és això,

però hi entrarem junts, vale?, voldràs entrar-hi amb mi

quan hi arribem?

( m’ agrada pensar-ho, i quan no estic trist, també.)

Josep Grifoll

ONES

De les tristeses,

les que més mal fan

són les més maques.

Josep Grifoll

TRETS HUMANS

Cerquem plaers que ens miren acabats.

La nit se’ ns frega un instant a l’ espatlla

i glorifiquem el dolor.

Vestim la solitud amb persones

que podrien ser unes altres

i encara rodaria la mentida.

Ens han venut una pistola,

calenta, bellíssima, i concedit

un desig. Un de sol.

Jo he disparat al mirall

i demanat un iogurt.

Josep Grifoll

LES MANS ESCRITES

Hem posat les mans

a les parets de la cova.

Hem vist darrera el temps qui som:

som les mateixes parets de la cova

que ara i de sempre ens toquem.

Tambors de pell, violins de bosc i pipes,

pipes de canya de fums..., sents?

Com quan érem xics,

molt xics..., recordes?

Fa segles, mil·lennis, segons...

Josep Grifoll

POESIA SOM ELS MORTS FOLLANT

La llum no cabdella.

Hem sucat la ploma i remenat els daus i bombejat monòlegs.

La barcassa de versos tombada dins la mar,

la mar que cou el poema, l’ amenaçat.

De pressa, que la por sota els dies travessa la pell.

Li claves, li entres l’ ombra i t’ hi podreixes.

No m’ emprenyis amb que t’ han fitxat, tots som fitxes.

Fas mirall, segueix fent això que escolto.

Que t ’ escolto, Poesia, atentament, la vida en joc,

la mort impacient serà un pop imperial.

I jo també vinc. I jo també hi caic. Xiprers!

Sol solet, coixins de cendra. Carícies de cuc.

Lluna, lluneta, endreça’ m els ossos, dóna’ m paper,

immunitat, hi trobaré la ferida del temps tallant-la

de nou un gegant de sentiments resolent el silenci.

De la teva boca i el meu xiscle que ara dorm a l’ herba.

Sortirem per dessota les ungles, lentes les corbes

com tenalles de tendrums fins retrobar-nos

les carns en filera potents com cuixes de bou

sortiran de les roques, carn negra, dels llots.

Partirem. El marbre. L’ espectacle de sortir-ne

fora d’ aquest món: astrals i  extasiats, a perles obertes.

Plovisqueja, és estiu. Minut zero. Cabdella la llum.

Fem tots els colors dins un arc. 

La prolongació fila el puny del conjur, filagarsa

del gest que ens instal•la a totes les eternitats.

Explorem. Un lila de carn encesa, nosaltres, l’ empresa.

L’ ofici que besa, vessa els poemes, mamelles

guerreres i a proa el bec creix, sageta d’ amar.

“ Res no és mesquí”, Joan Salvat, tu ja en tornaves,

amic, des del llit, l’ hora de pou i l’ instant més baldufa,

crani abrusat, cor de roure, màgica insanitat del més dur dels udols,

màstil i astròleg, mentó miracler, gràcies, rebel•lió de tots

els paràmetres. Les normes pels qui les exigeixen.

Volem a tres-mil peus d’ excitacions, a quatre mans, pitant el dos.

Sabem passar per entremig de les mirades, les olors fregades,

l’ incendi del poema d’ olor de mandarina. Domestiqueu-nos ara!

Som qui havíem estat sempre, som qui havíem d’ haver estat

sense vosaltres: Poetes. El camí del excessos era estimar-nos

prohibit per a nosaltres. Prohibit per vosaltres,

incapaços. Sacrificadors sintètics, merda inacabable.

Si mireu amunt veureu tots els morts com follem.

Som la poesia. Regalimem, esquitxem. Si mireu amunt

obriu bé els ulls: la pluja àcida, que sí, la som nosaltres. Qui

ho havia de dir, no?, la veritat, que no calla, cavalca.

El morts sempre serem més que vosaltres.

Poesia follant-la. Poesia follada sobre els vostres

tristos diners, damunt l’ or esplendent del miratge

on us creieu alçar, miserables formacions calcàries,

eixuts fins dins l’ aigua, rovellats en sec, disciplinats

fins la guillotina, vanitat de rebost heretada, caducs

a la gran figura. És buida. És buit, tot això que remeneu

és gris com els vostres miralls, que sempre us conviden.

Aquesta excelsitud que només estira el dolor,

aquest dolor inútil com tots els dolors i vosaltres.

Pedrega.

Josep Grifoll

LA CERIMÒNIA

Aquest poema és una casa.

Aquest poema és una causa.

Aquesta causa és casa nostra.

El rastre ens ha reunit a totes

les ovelles negres per a la cerimònia.

Comença que ens abraça anar-hi juntes.

Ja no competim entre nosaltres,

– érem joves, mira aquest amor

com ha crescut i ho és de veres.

Han sigut les primaveres. Tantes primaveres

que segueix que ens hem saltat l’ entendre’ ns

per a directament comprendre’ ns.

No són les mateixes les ferides?

Doncs llepem-les. No hi ha més preguntes?

No hi ha més respostes?

Les ovelles negres anem juntes.

Sempre hi hem anat. Pels segles dels segles.

No formem cap ramat, en traiem l’ erra.

No tenim pastor per més pastors

que s’ ho recreguin. Som poetes,

som veus noves cada volta més despertes,

encara som vius i això gira.        

Josep Grifoll

CONJUR

Que no te’ n vagis mai de tu, de mi,

de creure en els gronxadors del jardí

dels Edens sense Zeus ni tallagespes

d’ aquests més moderns que la tallen igual.

Som aquí. Aquest serveix.

Apagarem el temps si ens hi gronxem.

Ho xiula el vent, – secret: sóc jo de nen xiulant

entre les canyes passerells, em sents?,

jo sóc el vent, tu l’ argument: demà farem ocells.

No pots no creure en un nen que xiula.

Tu també ho fas, encara que no t’ escoltis

jo si. No ens hem fet vells. No ens en farem

mentre ens gronxem. Ni ens morirem.

Només has de xiular. Res més.

Josep Grifoll

VESPRE

Ara que sempre estem marxant

recordo allò que no va passar mai,

m’ assec a dins del vespre, a punt,

i ric.

Josep Grifoll.

I AM

Que mai em deixi indiferent

ni la crueltat humana

ni la passió humana.

Que sempre jo desperti

davant tot allò que tingui polsos, vida,

i que si és de veres que hi ha amor i odi,

esculli jo sempre l’ amor. Que discerneixi jo

entre el bé i el mal. I sabent que estic per sota,

faci el bé. Hi ha més: que, quan cada dia m’ equivoqui,

tingui en mi la força per a tornar a començar a ser

qui un dia vaig dir-me «seré». I construir-me de nou,

des de la innocència rescatada  mil i una vegades,

des de totes les tempestes, des de la primera.

Que l’ últim que es pari de mi sigui el cor.

Josep Grifoll

SALUT MENTAL

Hiperactivitat: Vidilla.

Dèficit d’ atenció: Preferir mirar per la finestra a les noies de l’ Insti que a la pissarra. Saviesa.

Depressió: Normalitat.

Ansietat: Control policial o similar.

Trastorn obsessiu compulsiu: El cartero siempre llama dos veces i ningú el té com un trastornat.

Esquizofrènia: Capacitat sensorial per a canviar de dimensió en un plis plas. Imaginació creativa real en 4D. Il•luminació. Poders de superheroi.

Trastorn Bipolar: Vida total. Desconeixement de l’ avorriment. Pots pujar tantes vegades com vulguis a les atraccions sense pagar.

Paranoia: Lucidesa in extremis.

Trastorn de la personalitat: Això no existeix.

Josep Grifoll

APOCALYPSE NOW

Vull fer un poema que se t’ adormi a la falda.

Vull tenir inflamades les neurones.

Vull voltar per aquesta casa de fang cuit

al mig del teu cervell.

Vull que fem una foguera.

Vull que hi hagi lluna plena.

Vull que siguem joves.

Vull que anem borratxos.

Vull que fem l’ amor

penjats d’ un fil

enmig de l’ oceà.

Vull que no es faci de dia.

Vull quedar-me aquí,

menjant bolets dels esperits amb tu

mentre aquest món s’ acaba.

Josep Grifoll

I SI TU EM TREUS DE LA MEVA MORT I JO ET TREC DE LA TEVA VIDA?

Vaig ser mort per una mentida

però quan hi toca la llum, la teva,

sincera d’ encesa, m’ encerca

i em troba i m’ hi enganxo i em ressuscita.

I m’ hi veig, i ho veig, la trobo quan trobo

que hi ha llana enganxada a les branques

dels marges d’ ovelles que passen

totes iguals, repetides, i que no n’ hi ha de teva.

M’ amputes els dols, a tu et feien por els barrancs

i a mi les alçades, i mira: volem.

Volem perquè volem volar.

I remira: un home li clava el bec a una monja

vestida de garsa, i un nen que fa mil anys que té

viu dins una banya de cabra salvatge, feliç.

I l’ àliga, l’ àliga d’ ulls sense barana

que ens porta crancs per a sopar

perquè ja no tornem enrere, ens recorda

que tu em treus de la meva mort

si jo et trec de la teva vida i viceversa. Que dansem-la,

que per la dansa puja el somni fet d’ amor.

I vols saber dues coses?

Una: que travessar la nit per l’ avinguda llibertat

amb tu sí que és ser lliure. I dues,

que no morir-nos mai perquè hi estem en contra

sí que és viure.

Josep Grifoll