griFOLL museum

pUtU monU

2012-02-08T11:51:00.000-08:00

¡Puños fuera!
Mazinger Zeta

pUtU monU

Dóna tantes voltes que et retalla
els peus, t’ esborra el cap;
és una màquina de carnisseria amb motor,
fulles d’ acer inoxidable i brilla,
brilla de pressa. I és freda,
fredíssima. Però no passa res.
No.

grifoll
8.2.12

preguntes d’ un arbre a un llibre preguntes d' un llibre a un arbre QUATRE

2012-02-05T18:37:00.000-08:00

preguntes d’ un arbre a un llibre

preguntes d’ un llibre a un arbre

QUATRE

Tremoles o et tremolen?

És pel fred o per la por?

Què diuen les fulles?

Fa mal ser tu?

grifoll

5.2.12
casserrespoblepoema

ESQUITXO

2012-02-05T18:00:00.000-08:00

És que es trenca.
El brogit d’ un poema travessa i no el caces.
El brogit de la vida, no et passa?
Jo m’ hi llanço i salto i sagno i t’ esquitxo.
És que em trenco.
Viure, trenca.

grifoll
5.2.12
casserrespoblepoema

LES BOQUES DEL MÓN, de gri

2012-02-03T19:59:00.000-08:00

Les boques que s’ obren i diuen coses,
i les boques que no s’ obren i diuen coses,
i les boques que s’ obren i no diuen coses perquè les fan,
i les boques que s’ obren o no s’ obren, però que riuen o somriuen,
i les boques que ploren, que no ho fan veure, que ploren i ploren,
i les boques, les sinceres, i les boques tancades que criden llibertat,
i les boques cosides que diuen amor,
i les boques plenes de talls d’ haver vençut hams,
i les boques vives de fam que ara s’ acaben de convertir
en boques mortes de gana per culpa de quatre fills de puta
que governen el món i fan bombes i temples i dòlars i maten.
Les boques.

gri...
4.02.12
planeta terra

COM ÉS LO TEU?

2012-02-02T19:19:00.000-08:00

No em fa mal el què em falta,

em fa mal el què em sobra:

Lo meu només és difícil.

grifoll

02.02.2012
casserrespoblepoema

ANIMÀLIA

2012-02-02T18:31:00.000-08:00

"rock is not dead", de griFOLL. 2012

ANIMÀLIA

Rossegar és com passar l’ estona

quan ets un ratolí. El titella tampoc se n’ adona dels fils,

i volar, pels ocells, deu ser un pal.

Jo sóc el gripau, tirant a tòtil, però també puc ser un llangardaix o etcètera.

Menys un fòssil, que m’ impacienta, sóc moltes coses.

Lo millor i més difícil, allà on vull arribar, m’ acusen d’ il·lús ,

és a ser bona persona.

grifoll

02.02.2012
casserrespoblepoema

RUMB

2012-02-02T17:48:00.000-08:00

Si en vols de veres, no desitgis, que destil·li ebri de dol primer,

desprès, que no et confonguis: No s’ acaba mai

l’ aprenentatge de l’ amor humil o de la humilitat d’ amar. I

ja ho saps: Tot el que no prengui aquest rumb, serà vent en contra.

grifoll
02.02.2012
casserrespoblepoema

RAPSODE EL MUT

2012-01-30T17:43:00.000-08:00

No trauran a perdre-hi

les paraules. He de fer

que escrites, cridin.

grifoll

30.01.12
casserrespoblepoema

VIATJANTS DE CARN

2012-01-28T19:47:00.000-08:00

És cert i tampoc ara que ho dius sense dir-ho

que no és pas d’ ara, la mort és una mantis religiosa,

no hi ha medalla. Com el temps del rellotge és de fusta,

vaguem, brevíssims fins el corc que aviat despertarem.

Però no, que ens descomptin. Que no hi comptin amb nosaltres.

O és menys cert ara que ho dius dient-ho d’ ara mateix, la mort no hi és

i la fusta és als boscos cruixint vida amunt i nosaltres de carn

els viatjants imminents ?

grifoll

28.01.12
casserrespoblepoema

ORDENEM L’ INFERN

2012-01-28T18:13:00.000-08:00

Un barret de cama et puja per la palla,

et faig de palangana, trenquem aigües

i parim tota la farsa enlaire: Neures,

lleis i nusos. Ordenem l’ infern, desendrecem

déus nous, saltem la tanca del poema,

ens enfondim al bosc i aquí us quedeu,

Senyors de plàstic, que per dins (us) heu assassinat l’ infant,

l’ infant que ens ha de ser, per força, la bastida original.

-Feu feu, feu per fora com aquesta mena de posat de rictus

mortuori que fa fressa sols de veure. Mes

nosaltres hem vingut a dir la vida, encara.

I encara és molt i encara cada vegada és més en cara,

encara, per això d’ aquí ja marxem, que

ens esvereu els cavalls.

grifoll

28.01.12
casserrespoblepoema

DÓNA’ M

2012-01-27T19:34:00.000-08:00

Quina aigua per la por de quines llengües desades, quina

aigua -dic-, sang o saliva, eixuga subsòls de cossos com aquest,

que els mitjons s’ hi passegen descalços i l’ ànsia clou per

temença pueril, enrogit de vergonyes i totes?

Dóna’ m, diga’ m quin salt he de saltar i

m’ enfilo cels a picar de llaunes que som vius

que entre els plecs del vers aquest amb el nus de metall

que hi neix, proclamaré amb ma boca de sangoneres

per si d’ ham véns que et sóc el peix, abisme

que m’ abismo daltabaix, gorg arremolinat d’ oli del mont de

munts del frissar com cinc dits que s’ arrapen al teu tronc re-

lliscant per l’ arbre de ballarina que et danses (...) I si fem l’ univers

d’ un cop de costelles i passem del què la gent dirà?

Que això és un fart de fer-se l’ humà i no s’ aguanta.

Per cap banda no s’ aguanta.

grifoll

27.01.12
casserrespoblepoema

en per vers

2012-01-26T18:39:00.000-08:00

i en pervers fer el vers per fer-lo

tal com raja és quan l’ espès més fanfarró

sega un trinc d’ínfim tros de pàgina,

i a la reclosa: tot poema és una lluita,

llavors, llavors tremp hola, hola, tremola

que ja et convé, de musses? una eufòria

com d’ endimoniats que hi suquen, feres

ni t’ hi mires, fas mentides per encàrrec

a la sort de piqui pel qui en tingui, el tedi,

el desconec, jo el què li dec un mec,

però a la bellesa, sí, que es desperta:

tot poema és una lluita, diu,

amaga un llop a dins, que deia el Jim,

és una bruixa: tot poema mira com

s’ enfonsen carn endins els versos

i en per vers fa el vers que salva

i això et cura i jo t' estimo

i tornes a ser boja i quina meravella

aquesta cosa,

no?

grifoll

26.01.12

casserrespoblepoema

lo dolor

2012-01-26T17:44:00.000-08:00

i vingué lo dolor

i no el vaig negar

li vaig saltar dins

i no em va trobar

grifoll '12

griFOLL 1eres fotografies de la sèrie S.A. (títol provisional)

2012-01-26T13:34:00.000-08:00

biografia

2012-01-24T21:47:00.000-08:00

Hi havia dos camins.

(...)

Ara n’ hi ha tres.

grifoll

25.01.12

NIT

2012-01-24T18:12:00.000-08:00

nit

era quan era de nit a la nit

i no

aquesta sopa de mandril

de ionqui legal

dia

era dia quan l’ infant saltava la tanca prohibida

papallones tornant-se erugam

consols d’ esbarzer que escrivia

escrivia

l’ infant quan dia era

dia enamorat de

quan enamorar-se es podia

n’ estava molt

va dir tothom quan ella va sortir del pit d’ ell o vice-

versa:

com si la vida fos una cançó d’ amor

com si existir deixés un record després d’ existir

com grans tempestes verinoses

com una solitud sempre allà emparanoiant-te

com un lliri o narcís tan se val de marbre en aquest cas

com certs cercadors de nafres coagulant pel món

que

burxen

el cervell

és un llimac atrapat dins el crani

amb filferro i troncots

mes

contraataca l’ emissor per l’ altra banda

bufa l’ ànima rellisca ondulada

amb les cisternes plenes de forces subliminals

que

la matèria

ignora

grifoll

24.01.12

DIGUI VIDA

2012-01-23T20:15:00.000-08:00

Se me’ n vaig endur lluny, al fondo de mi,

als deserts i oceans del fons de mi. Em vaig exiliar

per descobrir que habito en l’ infinit, i en la infinitat

he palpat l’ altre.

Compartir, dol o berbena, tan se val:

Compartir-nos un instant que sigui cert i digui vida,

se m’ ha acudit, aquest que ara aquí ens fon

damunt la pàgina de l’ existència.

grifoll

23.01.12
casserrespoblepoema

episodi

2012-01-23T18:53:00.000-08:00

Crater on la cendra dorm per sempre,

lepra de la selva de les tapies,

gats desesperats en zel

enfilen carrerots sense sortida.

Vent, llarga seda que ondulada neda,

m’ acarona tebi.

grifoll

23.01.2012
casserrespobklepoema

Escudell i Escudella

2012-01-23T17:02:00.000-08:00

Errar per prosseguir, tinc per necessitat.

-Per ella no li’ n posis més de cent, és matinera però s’ estalona a migdia i cau, no te el do de la bossa escurada, va dir el comprador d’ enemics a cops d’ ala. El venedor de paraules no va dir res, no en gastava. Va moure el cap assentint-li als poetes quan li van fer assegurar que no n’ hi havien de repes. Les van carregar a l’ esperit i van fer-se tres valls amb dos pics i cap pala.

Escudell i Escudella, poetes nascuts d’ un bolet de soca, llisos cop kafkes estirats fent un camí d’ erugues al pi, no es podien permetre comprar versos sencers o llogar rimaires. Escudella cobrava aigua als clotets quan plovia i Escudell, mig any segava espines i l’ altre curava llangardaixos.

-Per ell no li’ n posis més de cinquanta, és dolent com la tinta que eixuga, la bilis més fosca, no te el do de no perdre’ s, va dir l’ Escudella.

Escudella i Escudell, bolets nascuts del fred, alquimistes per naturalesa, farts de tractar amb figa-flors de gener, menjaven sacs d’ espinacs, del barato, que s’ aguanta dret i així no estreny. Fins als pebrots de ser mariners sense mar, peixos sense aigua, aigua que crida, que diu que ja baixa i mai plou a gust de tothom, que l’ aigua detura, l’ oli mesura i, per nadal, val més borni que cec, treballaven amb els mots a la nit i ara hi suquen mel de lladre per no tractar amb l’ abeller.

El seu cau era de pissarra i ells es feien les talles o els croquis matèrics existents com a barretes de guix. És agafar-li el truc i no tornar-li. -Lo millor és quan veiem volar les paraules d’ una paret a l’ altre, aquells fils que sembla que siguin de llum que desprenen. Això és la poesia? Quan les paraules o les coses es fonen entre elles per no se sap quina força?

Escudell i Escudella, descobridors fins les medul·les de colors, bruixa i mag folls, fan el vermut amb suc de tomàquet de l’ hort un dijous a la tarda. Estan contents. Fan ganyotes i riuen.

grifoll

23.01.12

casserrespoblepoema

crossroads

2012-01-20T19:15:00.000-08:00

L’ entrada del cel es compra a l’ infern.

La sortida del vers és aquí:

grifoll

20.01.12
casserespoblepoema

He i ja

2012-01-19T21:17:00.000-08:00

He estat mort mitja vida, em correspon ser viu mitja mort.

I tu encens una cigarreta i ...no podran amb nosaltres...trec el fum:

Ja som a l’ altra banda del mur, qui ho havia de dir?

grifoll

20.01.2012
casserrespoblepoema

El què em cal

2012-01-18T21:50:00.000-08:00

Demana’ m impossibles. Menjo gomes d’ esborrar.

Les aparences no em parlen. No escalo grandeses.

Cerco exactament el què trobo. Trobo exactament el què em cal.

M’ estic desenganxant del meu jo mort.

No voldria morir-me i que la mort no em trobés viu del tot.

grifoll

18.01.12
casserrespoblepoema

la deixalleria del mal humor

2012-01-18T20:41:00.000-08:00

No és que pugui o no pugui, ho faig.

Orió cau de genolls. Era ple de preguntes. Prou.

Ara actes: No fa fruit l’ aturar-se i m’ he fet destral.

No, les mentides no tenen sang. Roden mentides

fins la vall del riu encès. Allà, de sempre mort i

cosa mala, ho cremen tot. És la deixalleria

del mal humor, però també agafen síndromes

d’ abstinència crucificats i malsons esbudellats.

Es tracta de picar i repicar sense saber si caurà.

Si cau, obren als migdies. No has de parar. Mai.

No parar ja és haver vençut al teu pitjor enemic : Tu.

grifoll & Amedio

18.01.2012
aquí

escric una parpella

2012-01-17T18:32:00.000-08:00

toca terra amb les mans, seca, com si l’ espolsés,

no sé qui és, m’ agrada. a vegades em mira tant

que m’ hipnotitza. d’ altres només m’ hipnotitza

mentre escolto com dorm o vull olorar- li la vida.

grifoll

17.1.12
casserrespoblepoema

SENSE MIRALLS ( TANGO)

2012-01-17T17:41:00.000-08:00

No vull arribar enlloc.

Qui arriba a un lloc, s’ atura.

Qui s’ atura, mor.

...

Sóc un desconegut

amb qui, en el fons, m’ avinc.

Tots dos parlem d’ amor, variem en les maneres.

...

I és quan em replego de dolor que aprenc.

I és quan li veig el rostre inventat a l’ enemic, que puc lluitar.

Sense miralls seríem com som i no com volem ser.

grifoll

17.01.2012
casserrespoblepoema

laberint

2012-01-13T19:07:00.000-08:00

Van fer-me laberint:

Sóc ple de gent perduda.

grifoll

13.01.12

LES COSES CLARES

2012-01-12T22:41:00.000-08:00

En una època d’ engany universal, dir la veritat és un acte revolucionari.

George Orwell

"qui és el Foll?" pregunta-pintura de griFOLL

Sola. Sol. Sense públic. Sol. Sola.

Diferents escenaris.

Ningú vol observar. Tothom vol ser famós.

Tristesa amb pregunta: Hi ha algú de veritat?

Necessito que m’ abracin

més que molt ben abraçat, que qui m’ abraci

ho necessiti tant com jo, que amar no apunta Cupinades,

és, i sense valsos és, i com menys, més.

Parlo de revolució, de que a mi em costi dir-te

que no crec en “ismes” i t’ ho doni així, sincer d’ amor.

Dic de fer-te saber que, m’ ha sorprès, després de 39 anys

de rebre’ n hòsties, poder-te ara dir : conec

una persona que, sense deixar-ho de ser, tot al contrari,

té un cor gegant i és policia. (Sí, ho he dit jo. I això hauria

de ser una bona notícia: Més bondat, menys malícia ).

També t’ ho dono, mantinc les portes obertes perquè

flueixi l’ amor. Aprenc. Si volgués ser famós et diria

el que vols sentir-me a dir, però jo estudio per aprendre

a no jutjar, seré anti-jutge. I fer-me, no per agradar,

sinó per no acabar portant la mateixa puta mascara d’ ovella

que duu (quasi) tothom.

Que em tirin pedres, però que me les tirin per ser el llop,

no per amagar-me’ n.

Crec en l’ amor, això inclou dir-se les veritats a la cara i no prejutjar.

I per si hi ha algú a fora, aquí: un tros de mi. Un tros de mi valent,

il·lús, no deixe món, que mai ha vist cap bandera, només draps de colors

amb dibuixos molt més lluminosos ( en general) que els seus grisos defensors.

I no, no vaig a missa. No puc veure al capellà, sense generalitzar...

Només a alguns enterraments, per provar de salvar al mort de la missa

mortal i sortir a veure els ocells...

(continuarà...)

grifoll

12.01.2012
Dins l’ udol

ELS ULLS

2012-01-12T18:49:00.000-08:00

Els ulls, de terra fosca després de ploure

s’ agafen als arbres, als camps d’ herba folla, al cabró

dematí que t’ arrenca de l’ aire i et clava a la puta rutina.

Tot és bell, fràgil, breu, i ens condemnen a no treballar

perquè sempre hi ha feina de la que no hi ha.

Els ulls. No s’ aprecia: l’ un més fosc que l’ altre. És per això.

Cada minut és una barra més a la tanca que ens tanca.

I si tinc mans i braços és per dur-te la mirada a veure, a viure, res més,

a devorar firmaments sense límit, res més. Treu-me el que et calgui, arranca’ m

de mi: Té, els sentiments. I l’ ànima, té. I la vida i l’ amor, són per a tu, teus.

Ara torno. Vaig a comprar tabac.

grifoll

12.01.2012
casserrespoblepoema

DESCONEIXENÇA

2012-01-12T17:29:00.000-08:00

Nit. Les imatges que diguin. A

les veus invisibles que em dicten respostes,

m’ hi poso de sord; m’ abrigo amb tres jupes

d’ espatlla tercera, fujo pel forat del gat, fer.

I la lluna és noble. És déu abans de ser-ho.

-Cada poema en conté una, de lluna:

Sota d’ ella ens hem amat, traït, enamorat i el què

en guarda l’ oblit al rebost tapiat de l’ interrogant re-

petit. Petit per segona vegada, tercera, quarta i

fins a la desaparició total aparent.

Llavors, la nit menys pensada, surts amb el sol

i t’ hi poses a ploure, d’ enyorances:

Algú et recorda a tu, quan de jove... I t’ enganyes:

Tu no eres feliç. Eres de tot, com ells i com ara.

Un nascut. Perpetua mutació. Canvi constant.

Desconeixença humana.

grifoll

12.01.2012
casserrespoblepoema

DE.COR.A.

2012-01-11T19:10:00.000-08:00

Arrisca, l’ amor vell del món, el més savi, t’ ho vol, li és desig.

Però això no es regala, regalat no funciona: decora.

Ell fa que (t’) estimis, si arreu el proclames. Tots hi guanyeu:

Juga sempre, sempre lluita; s’ assembla als infants, als pallassos i als vells.

No madura, fa flor. Sembla un cascall florit, però aquesta primavera, desperta.

L’ amor amor, el que dóna i no vol absolutament res a canvi,

te el seu pro i no te contra. Si té contres, no és amor: decora.

grifoll

onze de gener del dotze

casserrespoblepoema

DEL DIETARI QUE NO VAIG ESCRIURE A L’ ÉPOCA DELS LLOROS.

2012-01-10T19:48:00.000-08:00

Has obert una mica la ma i ha tret el bec la vida.
Has rigut quan t’ ha pessigat, t’ ha pessigat
i has rigut. Que riguis sempre, no cal que ho facis
per fer-ho, ja ho fas. T’ has espantat? No, i t’ aixeques
i te’ n vas sense frens ni arribant a dos pams.

***

Fins als deu anys vaig viure sobre una botiga d’ animals,
El lloro sempre deia el mateix i ara no ho recordo però a mi no em feia riure,
em feia pena, era més gran que la gàbia. - Amb els de la parada de bus
per anar a cole no es patia. Podia estar tothom sense dir res i no es patia.
Però dins el bus era ple de lloros, i aquests em feien por.

***

El conductor de l’ autobús era un borratxo que sempre n’ anava, es portava l’ ampolla de conyac, el nas vermell i les bosses dels ulls. Tots els altres es queixaven de que ens trencava les flautes obligatòries per tocar el sol solet a classe, però jo, sol solet, me n’ alegrava. Encara no havia caigut a la beguda, però sabia que el sol solet t’ hi podia fer caure. Pobre home, avui no tindria rodes ni ales ni banyes ni carnet. Segur que no va morir del fetge.( Ironies: Versícle 33, capítol set set set.)

***

L’ època de lloros es va acabar a la desena temporada freda de ma vida en aquest planeta.
Va morir el meu avi, i jo i ma germana vam veure, per primera vegada a la vida, la tragèdia i la farsa que plorava en una cantonada com s’ hi posava llàgrimes artificials perquè ni bona actriu no era, com aquell nano que no vam saber de què anava.
Després, als pocs dies, tocava, per decret oficial, tornar a anar a classe.
Després de viure la meva primera mort, d’ entendre què és quan entra a casa la tragèdia, no pas desvalorant-la, tot al contrari, elevant-la a la grega, pensar llavors que s’ havia d’ anar a classe CADA DIA, ho vaig començar a viure igual, com una tragèdia.

***

Aquí hi quedaria bé una foto del lloro amb el conductor de l’ autobús.
Com la vida.

grifoll
11.01.2012
casserrespoblepoema

CAMÍ

2012-01-10T11:49:00.000-08:00

Camí.

N’ obres un.

Res és més ple que la buidor del desert o desflorar l’ àrtic.

grifoll

10.01.2012

casserrespoblepoema

ALTUQUEDICLÀ: jo he vingut a jugar.

2012-01-09T22:15:00.000-08:00

No sóc aquí per gran cosa:
Pinto amb brotxa i escric perquè no sé llegir.
D’ aquí m’ atorgo, doncs,
el dret a fer el que em surti dels collons.
Començo pel final: No en té.
Acabo pel principi: No hi ha ré.
M’ enfonso al mig i olé: Se’ m fa el buit, em sento pernil, rodanxes
de pernil dolç. I ho provo, però no s’ entén res del que hi he posat.
No em va bé escriure sobre pernil dolç, colesterols!
(Que me’ n recordi, que me’ recordi...).
Aquesta vitrina rima còsmicament
segons tots els gats del planeta
amb miau miau i tramvia de rodalies, rondallo en grec vell
als mamuts de per fíl i randa l’ arrenda i arramba la casa
i deixa passar al carrer, deliri post industrial de primera comunió
pedalant com un narcís, flor de l’ ofec, casca-ho tot, radio actiu
sense trens ni trons, on cau el llamp?
No n’ hi ha de llamps, diu l’ il•lustrat,
els trons no són bons pels poemes, segueix...
( I just quan l’ anava a matar,
ja l’ havien, entre mig i cap, mort mil cops cops).

grifoll
9.01.12
Móns per aquí, enllans per ui i sense goma d’ esborrar

WILLIAM TELL I L’ ANXANETA POETA

2012-01-09T20:14:00.000-08:00

Burroughs agulla inventada rere el mur en ruïnes et busquen i el cervell de màquina d’ escriure supurant neguits; o Tell, Guillem de l’ escopeta, mala punteria, no? Quina mena de imatges naveguen pels teus circuits neuronals?

***( si em voleu matar, robeu-me la curiositat)***

Diu: són com uns dits petits que van naixent dels dits, i es ramifiquen tota la vida. Som arbres. Jo feia pomes. Ara m’ he enganxat a la realitat, però està molt tallada. –Perquè,escolta, pillar realitat de la bona, per aquí, què? N’ hi ha?
-Parla amb l’ anxaneta, li va dir el Capità Tornassol. (Aquí és on William Tell deixa de respirar. Li va costar la vida, la mort encara no se l’ ha tret de sobre. L’ anxaneta és poeta).

FES-TE’ N ARA

aprofita el DOS per CAP

-deia al recordatori-

(tenim:)

*** La poma prohibida dins un condó.
***La pruna podrida dins una gàbia.
***Els plàtans de cotó fluix.
***Salamandres ultraviolades.

( I tot això t’ ho apunta una màquina a la targeta, perquè tot el què pensis o imaginis o passi pel teu cap, t’ ho guardin al banc central més central del govern imperial. I només a canvi de no sentir durant res, quinze o vint anys, ja ets un pre-feliç: Passats aquests només riuràs! Fes-te’ n ara que encara ho aconsellen a les bones.)

***

Procura’ t un llapis i cerca allò que a tu et busca i no saps.

grifoll
9.1.12
cal cap per avall

GENERACIONS TORNANT

2012-01-09T19:20:00.000-08:00

Surto de mi per veure com ho porto, per saber
si estic groc o pàl•lid o sec o lila o ploro i això: Res, tonto-rutines
d’ ex hipocondríac i prou. La qüestió, sempre ho és, no?
És que també veig als altres, i el com ho porten -Fa dies, nits,
setmanes, mesos, oblits fa- ,que observo i veig persones. Persones avorrint-se.
( N’ hi diuen així). No m’ ho trec del cap, ni m’ hi cap ni sé si m’ ho crec.
Ho he estudiat, i ahir, un ninot em va dir que hi ha dies
que comencen malament i acaben bé, i dies que comencen bé
i acaben malament. Ho podem multiplicar, viceversar o etcèteres,
però és que sempre (subratllat) està passant tot. No tenim temps
de caure, que ja tornem a aixecar-nos. Canvi, anvi, vi, i, vi, anvi, Canvi perpetu.
Bé, malament, molt malament, molt bé; fins i tot regular,
molt deficient, excel•lent, però avorrit?
On i com i amb quines drogues de ruc, no? Drogues per a patir!
No sé pas com baixeu els vells. Quan jo n’ era, ens drogàvem
per experimentar o per gaudir, per patir no pas, no en recordo cap d’ il•legal
per patir, per això eren prohibides. Ara també està prohibit gaudir?
O us avorriu perquè està prohibit avorrir-se?
( -Si voleu arribar a joves, neu pas bé.)

grifoll
10.1.12
casserrespoblepoema

CARTA D’ AMOR D’ UN ABSURD AL SOMRIURE D’ UNA MUSA-MUSA

2012-01-08T21:01:00.000-08:00

Per que la pena no es pesa, no desis, res mor.
Per que l’ atzar no es calibra, no desis, fes joc.
***
Delira, inventa’ t, munta una secta, cala foc
als ensopits! Mossega als pessimistes, convida’ ls
a una ampolla tan buida com plena, fins la meitat,
que s’ ensorrin. I riu. Riu-te’ n de tot, sempre, com ara,
no desis mai el somriure. No desis la bellesa.
Per que l’ ets des de dintre de tot fins a fora, lluny.
Et diran que no canviïs mai i coses d’ aquestes, no t’ hi desis,
tot canvia, i evolucionar, per la pena, no es pesa.
( Sé d’ un cirerer que ha canviat, és igual de preciós
però l’ any passat no feia cireres i aquest n’ ha fet. Literalment:
És el fruit). Si t’ ho diuen, queda’ t immòbil, no parpellegis,
atura tots els teus òrgans, que no et creixin els cabells ni les ungles
i envia’ ls un missatge hipnòtic dient que fas el que t’ han dit:
no canviar.
Per que l’ humor és germà de l’ amor, no desis, fes joc.
***
Ara però, oblida-ho tot (només un segon): No canviïs mai!
...Musa, i somrius com les muses.

grifoll
08.01.2012
casserrespoblepoema

(clicant al títol, hi ha la b.s.o. pel poema)

cosa vinguda pel forat del temps, no important pas tampoc massa o gens

2012-01-08T18:53:00.000-08:00

Ofèlia era una fotografia d’ un rostre femení dins l’ aigua amb els ulls clucs i flors podrides serigrafiades a sobre, tot plegat alterant el processos químics per acabar enganxant una segona corona de flors feta de miralls trencats al damunt. Ofèlia, jo tenia vintires panys, i era allà sense entendre res. Després, anys després, en una casa blava, el mateix mirall es va tornar a trencar, va ser com un déjà-vu llarguíssim o una mena d’ estat semblant a la hipnosi o induïda per psicotròpics. Vull dir que érem bojos. El problema és que tots els bojos som diferents. Tu jugaves a la mort i jo a la vida.

grifoll
08.01.2012.
casserrespoblepoema.

PALLASSOS, GRILLS, DRETANS, CARTERS I FOLLIES

2012-01-07T21:11:00.000-08:00

Quod me nutrid
me destruït
Angelina Jolie (tatoo)

PALLASSOS, GRILLS, DRETANS, CARTERS I FOLLIES

No em demaneu que estigui bé del cap,
no em passeu el manual de l’ ésser normal,
no em digueu què n’ he de fer d’ uns sentiments
que desconeixeu, no per res, és que mai ningú
ha sentit un sentiment que no fos seu.
No em vingueu amb paperassa estranya
que no entén ni déu. Jo no he estudiat dret:
( Carter: sols cartes d’ amor, va dir grillArt.
Carter, ho ha de saber: grillArt era, per a mi
com un alter-ego. Sap què li dic, carter? Que
grillArt parlava d’ amor. Carter, no se sent millor
quan reparteix bones notícies? Carter, té al•lèrgia
a la pintura? Carter, tenim molta feina. )
tot el que sé ho he aprés vomitant a les cantonades:
que el verí està en la dosi, que el mateix que em nodreix
és el mateix que em destrueix i que una cosa no pot existir
sinó existeix el seu contrari. Tinc, doncs, químiques, medicina
i filosofia. I ara estudio poesia: Sóc foll.
Per tant, ésser normal que per un instant amb mi et creues,
Mira’ m com a foll quan m’ atorgui el plaer de cagar-me
en tu-tots-vosaltres, no per avorrits, sinó per avorridors, que
no fer el pallasso és embrutar el món.

grifoll
7.1.12
planeta circus

CARTA al Dr. POST PROZAC (P.P.) des de cal FOLL

2012-01-07T18:39:00.000-08:00

¡Moloch el no amor!
Allen Ginsberg

CARTA al Dr. POST PROZAC (P.P.)

Humanament, el gos llepa els vidres que l’ emmirallen.
Pentina un nen l’ animal, no te feina a fer bambes, no cauen bombes i s’ avorreix,
el nen és d’ aquí. // Pregunta: Els mateixos que han escollit el roig intens pel somnífers
que m’ han receptat, són els mateixos que han fet el medicament?
Si és que sí, porteu-me, si us plau, cascalls de l’ hort d’ aquí al davant i
deu-me la pipa, la de la pau de veritat o munto la guerra:
Assassins pertorbats que engendreu malestar per oferir-ne fals benestar.
No són diners el què cobreu, són trossos de fetge, de cervell, de persones que n’ eren
i van demanar ajuda. I és més trist: Ho sabeu. Teniu llicencia per a matar,
per amfetaminitzar cada any un trenta per cent més d’ infants
que vull conèixer als quinze anys. On els tindreu?
Davant meu heu xutat antipsicòtics, hipnòtics, ansiolítics i neurolèptics,
( bon còctel) a una persona inconscient acabada de xutar pels de l’ ambulància
amb el mateix còctel. Són fets. Sense gel. ( “intoxicació per abús de fàrmacs”
heu gosat informar en l’ informe, per a qui? De què? Tan gilipolles ens veieu?)
Encara que ara, medicar-te una mica, amb lo de la crisi, vulguis o no... Crisi?
Moloch Moloch Moloch!!!
Quina crisi? La crisi de la que tan parleu ADSLment? O la de quanta coca pillem?
si mig sac o un moment que vaig al caixer, que anirem de putilles, no?
Qui agafa el carro? El més tunejat. Envia-li un vídeo ultraviolat al Mazinger Z
a veure si vol venir. La crisi és un invent per amagar-te la crisi,
per fer-te encara més egoista, perquè mentre veus com et foten la cartera
no te n’ adonis que també se t’ enduen el cor,
la vergonya que foten els carrers, els busos, els vasos, les voreres
plenes de cares més llargues que s’ encomanen com la pesta. La crisi és que
el vaticà és una gran polla d’ or que dóna pel cul als nens i roba als més pobres,
les ànimes es venen a dos rals, mataràs
per un dolar. -Conec pocs déus i menys els seus arbres mito-genea(i)lògics,
però un de molt usat per aquí, que no cola ni amb cola,
diuen ( jo no ho sé), que tenia un fill mig home que parlava d’ amor,
de donar-lo, de fer-lo, de proclamar-lo, de quedar-se sense res,
només amb l’ amor. El van matar, (trinxar, més aviat),
li van canviar tot el discurs i ara tothom el porta al pit, mort,
l’ amor. ( És que conec un boig, un gamberro collonut,
que ( i no sé com) m’ hi fa pensar. Es diu Jesús. Però a aquest no el pillen.)
Pregunta, segona?: Perquè les persones anul•len, tanquen, marginen o assassinen
a tots els que proposen l’ amor com a solució? Jo, al coll, hi duc una piga
gegant. És el símbol de l’ absurditisme. De com ens estem deixant prendre i
perdre la vida i aquest món, que diuen que és blau. Què feu?
Espereu l’ apocalipsi amb candeletes, veritat?. Doncs molt fàcil, eh? :
Comenceu per amputar-vos una cama. Sou al mig del desert.
No sentiu res. Era una mina. Res. Res. Ara sí: els voltors, els becs
als ulls. L’ apocalipsi és això: personal i intransferible i passa cada dia,
mori tothom o no, l’ agonia no és una peli (diria).

grifoll
7.01.2012
Planeta blau (?)

13

2012-01-06T14:59:00.000-08:00

Recordo empassades mentides, construïdes
a tall de veritats inventades i somnis vers mai.
Camino immòbil, no hi ha caminant.
M’ enamoro escapant-me del sentiment, sentir
fa mal. El mal cansa i el cansament fa jeure
al caminant invisible. I la invisibilitat confon.
Recordo, confós, un narcís de tretze anys sense gel
i més gats amb el ventre dins gots que no vénen al cas.
Per això tinc sempre els peus freds. Se’ m pugen les sangs
als cervells a sobre-pensar. No sols actuo, sinó que sobrehofaig.
Narcís de mil•lennis, pels segles dels segles, ham dins,
peix pescat, peix pudent, peix sense ulls que mires
a l’ home invisible i no a mi: jo ja vaig ser.

grifoll
6.1.12
casserrespoblepoema

TOTS

2012-01-06T12:30:00.000-08:00

En aquest lloc, dins l’ obscura,
sola, tenebra, tragèdia, dorm.
I de vis a versa:
En aquest espai, clar i vident,
bell, meravella i èxtasi, dorm.
Doncs no.
Jo crec en un llarg, llarguíssim insomni de tots els sentits...
“Ja dormirem quan siguem morts”, diuen aquí.
Tampoc fem diferències entre vius i morts, aquí
d’ amor n’ hi ha per a tots.

grifoll
6.1.12
casserrespoblepoema

EL DE LA 136

2012-01-05T20:37:00.000-08:00

Estiu. Entra llum pel forat del donut.
Deserten els ventiladors: Algú sua tinta. Algú perd sang.
Algú remena els teus òrgans interns mentre dorms.
T’ operen de tu, t’ extirpen a tu de dins teu. No et feies bé.
(-T’ hem tret mig cap, però tranquil, tornaràs a pensar.)
No pots preguntar el què. I te’ n vas a seure damunt
d’ un cartró de sabó per la roba que no tens. Així doncs
tu ets?...?... ... .

grifoll
5.1.12
casserrespoblepoema

HEAVEN

2012-01-05T17:02:00.000-08:00

Tu ets el meu canvi climàtic: Rebel, deshiverno

desfent llits de neu, proposant-te indecències astrals,

folles, no higièniques, salvatges com una abraçada, un petó,

cinc calades alades que es posin als ulls, als

ulls plens d’ ulls, de milers d’ ulls teus en els teus,

de milers d’ ulls meus en els meus per no deixar fins ni a mil

de mirar-nos ni mai. Així, com ara.

grifoll

05.01.2012
mil gràcies

s.t.

2012-01-04T14:56:00.000-08:00

El més mort d’ entre els morts, poeta del silenci,

passeja el personatge amb tensa tensió, captiu de soledat,

escanyat pel deliri sense cos d’ exiliat, d’ ancorat a Babel

llavi-grapat, boca-arrencat, llengua-de-cendra. Disfressat

sense sapiència, desraonat, l’ artista, no de la gana, Kafkià,

no del trapezi, Franzà, l’ ànima d’ un home, sols d’ un home trist

que es va fer el mort fins el moment de morir.

***

Em nego a fer diferencies entre cada minut de mi mateix. No accepto l’ esperit planejat.

Antonin Artaud

Moria dins seu el mite Realitat per a convertir-se una lletra en pols

quan no en necessitava cap per a dir-ho tot; en l’ esperit de l’ au, en el vent,

va fer que els altres morts aprenguéssim l’ art de ressuscitar, no Kafkià.

El poeta del silenci va donar la veu perquè nosaltres poguéssim parlar.

Ens va donar l’ amor des de l’ altra banda,

com el fill d’ un Déu carboner,

tremolant guixava camins als llençols.

***

Li queien babes, la vida era excessivament preciosa com per haver de suportar-la. A tots ens

cau la baba, però la seva era de sang. La sang deia coses. S’ obria el teló amb la cocaïna que el

retornava dels electroxocs encara per espolsar:

Disfressats de neurones amb sexes de tres tipus, tres figures de dolor:

Ploma d’ àliga, Trena de mare-selva i Banya d’ escurçó

es refreguen els melics amb violència.

Ploma d’ àliga: -Si sou capaços d’ espigar un sol gra de raó, no jugueu amb la follia, és vice-

versa i ja no sou.-

Banya d’ escurçó: - Les meves flames, sota terra, us acorralen com un infern, jo sóc ara qui

tracta amb la matèria, la matèria real, la carn ensumada, el nas respirant dins la panxa.

L’ ennuec.-

Trena de mare-selva: - No és el com, és el què. El què són tots els coms i no. Com en dieu?

Concepte i estètica? No teniu ni cal obra de ningú per a ningú en aquest món i vosaltres teniu

noms per a tot, batejaríeu la inexistència punt per punta.-

Es van treure les disfresses i es van començar a devorar, literalment. L’ èxtasi caníbal, cada

mossegada a la carn aliena els obnubilava tant que no sentien el propi dolor. Només la sang,

l’ estrip, l’ orgasme dels orgasmes, l’ únic. El real. Fi.

***

El cos es trasllada, dos espais en dos temps de mi, sobreposats.

No hem de trobar, hem de treure, m’ adverteixo.

Investigar els vòmits, què ens corrou , i treure-ho.

Remenar l’ esperit que conté el què ens manca, i donar-ho.

***

Un dia, després de fer-ho mil anys, posaràs la mà sota la pluja i la seràs.

Dius lucidesa i ells diuen follia. L’ han de doblar, passar-hi totes les voltes necessàries

fins desprendre’ s del nucli, que és d’ on surt l’ absurd com a no propi.

La vida és absurda, per concordar-hi n’ hem de ser. Per ser-hi, sense aquesta “espina”.

És com anar rebotant sense pausa i tot canviant a la velocitat de la foscor,

que sempre hi és abans que la llum. El mateix passa amb tot, cal travessar

muntanyes en desordre per trobar la pedra a on seure a fumar vidalba,

com quan érem xics i formàvem part del poema. Després, ja ho diu l’ AULTRAud, de nom

Leopoldo Maria Panero, que en la infantessa vivim, que després sobrevivim.

Els Doors, el rei llangardaix em va portar fins Artaud, fins el desert, fins al fons de la nit,

fins The End. Més enllà. Em va ressuscitar .

Ell i no els psiquiatres em va dir que podia passar pel meu costat i deixar-me de mi, com si

no em conegués.

Els psiquiatres em van convertir en un Quimisefa. Deliren. S’ autoanalitzen i deliren un altre

cop. Són un deliri permanent, de grandesa.

Ells m’ han adormit la força, m’ han tombat el projecte, m’ han volgut igual que la resta,

amb els pensaments adormits i el cor ben llustrat. Ha estat no: No paren els pensaments, no

són pas meus, m’ utilitzen. El cor si que és meu, i va tal com és, sense afaitar.

grifoll
4.01.2012.
casserrespoblepoema

EL CERCADOR

2011-12-30T18:41:00.000-08:00

Cerco. Això és tot.

No duc armes ni hams ni reixes ni trampes.

Aixeco pedres, blego rius, moc muntanyes.

Això és tot: Rasco, remeno, forado,

cerco: Ho he fet sempre.

Volo, capgiro boscos, faig l’ amor amb la terra.

Això és tot. Cerco. I aquesta és la meva feina:

Cercar i mai trobar. Trobar és deixar de cercar

i ja ho he dit: Jo sóc cercador, no sóc trobador.

grifoll

30.12.11
casserrespoblepoema

TRES VEUS

2011-12-30T17:31:00.000-08:00

La veu és el bosc que et crida,

i la llum, a l’ altura del cor, el tambor de visions,

tots els fotogrames per segon d’ un vell guerrer

de la pau que és aquí per obrir-te la porta.

La veu és la boca del bosc mastegant horitzons,

i la lluna, a l’ altura de l’ ànim, l’ astre de pólvora blava

de totes les nits des d’ abans de les pluges d’ una tempesta

d’ amor que és aquí perquè neixis.

La veu és la llengua de la boca del bosc llepant rius,

i l’ aigua, a l’ altura dels peus, descalços sens mapa

de tots els viatges, vessa aquí per refrescar-te , per posar el cervell

en remull fins que arribi la pau anhelada. Creuo els dits

malferits i fan crec.

grifoll

30.12.11
casserrespoblepoema

LA MEVA OPINIÓ

2011-12-30T15:44:00.000-08:00

Opino com ningú.
Més bé o tan malament, però
opino jo. Jo,
que no tinc opinió, però
que no me la vull copiar
de ningú, que és la meva
opinió, la meva opinió
que no opina com ningú,
la meva manca d’ opinió
que no opina ni no-ningú.
Aquesta és la meva opinió.

grifoll
30.12.11
casserrespoblepoema

FET

2011-12-30T14:46:00.000-08:00

Ja es baix.
Dalt la mort.
L’ he empentat. (I és sovint):
Pugem tots dos:
El jo pessimista
i l’ alegre de mi, ara i aquí,
per servir.

grifoll
30.12.11
casserrespoblepoema

LES NO DITES, LES PENSADES

2011-12-30T14:03:00.000-08:00

Dóna’ m silencis com crits,

les paraules no dites del poema:

t ‘estripa, t’ esbudella. Xiscla’ t

en vers, no hi cerquis sentit, que

no en te, tu diràs, perquè els te tots, ho fa

això. Però, i si ho deixem córrer

i anem a gastar les espardenyes?

A viure-la, no a interrogar-la. La vida, dic.

grifoll

30.12.11
casserrespoblepoema

PERDONA’ LS , NO SABEN EL QUÈ NO FAN

2011-12-29T19:34:00.000-08:00

pastel sobre paper rebregat d' haver-se perdut lluny del món. 100X140

No diguis de quin avern ressuscites

quan t’ envegin els que vénen de casa:

No saben l’ amor, pugen graons de paper

vers l’ obsessió, no recorden en què.

...

Només sé que camino en la nit

i he vist en l’ horitzó un parell o tres de llums

com mai havia vist aquí, a punt de fer-se clar.

grifoll

29.12.11

casserrespoblepoema

SUMA

2011-12-29T15:36:00.000-08:00

Transparent quan et miro, al

contrari de quan t’ escolto,

sempre amor: no ens en cansem,

que corri, que nedi, que voli

l’ amor que els conté tots

suma u, d’ infinit.

grifoll

29.12.11
casserrespoblepoema

ERROR

2011-12-28T19:38:00.000-08:00

Té un no sé què

la inexistència.

grifoll
28.12.11

TEST

2011-12-28T17:53:00.000-08:00

No he temut cent jornades en una: fals.

Més o menys, tinc pràctiques que no poso en teoria: més.

Lleuger, imagino respostes sense pregunta: igualment.

M’ agraden els llums de peu: s.

Ara que tot ho equipara l’ absurd : me’ n vaig: a usar-lo.

... ... ...

Si vols afegir res, escriu-ho (o no) aquí:

grifoll

28.12.11

POEMES, DOS.

2011-12-28T16:54:00.000-08:00

DONUTS

2011-12-25T19:14:00.000-08:00

Instal·lació de grifoll al Konvent del (era el 2008?)

Al Ferrapans i demès cosmonautes anònims a propulsió.

A hòsties vaig fer el poema,

va dir la rateta presumida:

Grogues són les distàncies

i n’ hi ha de blaves, ja ho saps,

que han ben perdut els cargols,

la brillantor, la substància,

la pallassada, l’ animalada,

la utopia i no sé què més hi tenies.

-Un donut de xocolata, va dir el ratolí malforjat

mentre mostrava un espasme adquirit

feia ni mitja setmana. Un tic nou.

És bo, les coses noves s’ han de provar,

li va dir el Ferrapans.

I un dia es va morir el Ferrapans, però

s’ ho va agafar bé, no en te queixa, diu.

Continua dient que tot s’ ha de tastar,

que és una manera de caminar.

I ara que és mort ha deixat de fumar,

diu que ja ho entendré.

Però me’ n faig un altre,

no fos cas, Ferrapans, no fos

tast tan aviat, ostia.

Si igualment sempre dura

un moment ni que en duri cent.

Ferrapans, encara fas donuts?

Somriuen,

l’ un viu, l’ altre mort,

quan somien. De xocolata!

grifoll

25.12.11

planeta terra

PSYCHO- FA VINT ANYS QUE EM DROGUEN I A CLASSE NOMÉS HA VINGUT UN FANTASMA

2011-12-25T18:01:00.000-08:00

Al fin sola.

Al fin loca.

http://youtu.be/5MzJ-WRnH34

Cristina Rosenvinge.

A la màquina d’ escriure del William Burroughs ( Guillem Tell) & co.

I a les “ínes” del Kerouack. ( Sempre els escric malament)

A classe només ha vingut un fantasma.

S’ ha passat la tarda al balcó. Un home entrava en un bassal

per la finestra número tretze, ho he vist des del tercer pis.

Tinc quinze o no encara anys d’ incultura adquirida a l’ escola

però ma mestra, la follia, m’ ho ensenya tot al fondo del bosc.

I el fondo del bosc és casa meva, amb tritons, trèvols i trons.

Fa vint anys que em mediquen per treure’ m l’ instint animal.

D’ humà (que jo sàpiga) no n’ hi ha. Passes directament a zombie,

robot o res. Potser et converteixen en un experiment i et perden el cap,

però això rai, el que et foten d’ entrada són les emocions.

Et diuen que tindràs problemes amb els orgasmes

que ja no tindràs, però no et diuen que no sentiràs papallones

a la panxa quan no t’ enamoraràs perquè et droguen

amb drogues que li porten la contraria a la vida.

El cas, que només ha vingut un fantasma. Diu que li fem por.

L’ espantem? L’ enrampem? El lliguem?

Que aquí no usem químics.

Som alternatius. Has sentit a parlar de la mineralogia? :

Fotre-l’ s rocs els deixa suauuuuuuuuuus...

griFOLL

25.12.11
casserrespoblepoema

MIMS

2011-12-25T15:57:00.000-08:00

Als mims ( i no mims) plens d’ amor amb qui hem fet cagar el tió.

MIMS

Capicuadament:

una mà, la d’ allà, fa amunt, amunt,

i la de l’ altra banda fa com auuu auuu, lentament aquesta,

però ara no tant comparada amb el peu de sota que salta

com una granota boja sense cruà cruàSant MIM era el sant que

feia riure als nens, als folls i als vells. Només els adult(erat)s (tarats)

deien que eren muts. Mims muts? Muts mims?

-Tu, que xerres raru, nanu, que no tens braços que hagis de fer sorolls

amb els morrus?, va fer-li amb un triple de tres dits donant-li recargolada

als malucs i amb el colze a Neptú (no ep tú, no ep mi, no ep ningú, va)...

Gesticulant en direcció exacte vers el riiing (no timbre) de la nyec (no porta)

que havien d’ obrir fent set capitombes pel sostre deixant-se un genoll

al sofà... Més mims venien a mamar!!!

( De com “xerren” dos mims mamats, m’ he n’ he d’ enterar ).

Bàsicament però, els mims fan mims, mimus i muacks,

perquè en tenen l’ ànima plena, tan plena d’ amor

que amb la paraula queden curts.

Per això sempre estan en edat de creixement, com els nens.

grifoll

25 de desembre de l’ 11
casserrespoblepoema

SI VAS

2011-12-25T14:44:00.000-08:00

Si vas de perdedor, si vas de guanyador, tu

competeixes: el teu regne no és del meu món.

grifoll

25.12.12
casserrespoblepoema

ENS CAL

2011-12-25T13:31:00.000-08:00

ENS CAL

alguna cosa

com tornar a descobrir el foc.

grifoll

25.12.11
casserrespoblepoema

a Mr. NINGÚ

2011-12-25T13:14:00.000-08:00

(Això són sis versos dedicats a Mr. Ningú.

Gràcies a ell i als del seu tarannà per fer

brillar més l’ altra cara de la moneda) :

Memòria de peix, no és per tu, és a mi (que m' ho dec):

Evidències que donar és rebre: Sobredosi de res ?

I uses excuses encara, i jutges, i fas mal, però

mira’ t: És a tu a qui cau la merda que em tires.

Tu no saps pas jugar al “creu i ratlla”? (...) Au doncs,

ara ja en saps. Bones festes.

grifoll

25.12.11
casserrespoblepoema

MEMÒBLIDADA

2011-12-24T20:20:00.000-08:00

La lluna, mil nits i una, la lluna

per a l’ home. I l’ home

cec, brut de preguntes.

Però han picat a la porta d’ avui, ara,

a tothora, la llum, els arbres,

paraules despentinades amb aigua

i tempestes de fruita. La vida.

Un milió d’ esquelets dansant.

I ànimes, carn, i talons (peu amunt) sense fons.

És l’ empremta del somni, ferint-te

al voltant del teu cor domèstic

a talls de pissarra, qui, per memòria de por,

s’ empassa la clau de la porta. Qui,

per no casualitat, de bon oblit,

obriria i viuria.

Però, què se n’ ensumaria la gent

d’ un mort vivent que surt al migdia?

-És el peix que es mossega la cua, penses

ennuegant-te amb una espina gens santa,

que ja estàs bé mort, consolant-te.

I t’ espantes. T’ espantes com mai

quan descobreixes que ets allò

que sempre vas odiar dels altres.

I ara, mira: repòs i mentides.

I si et poses les piles?, millor, no?

Que no et receptin la vida, pintes a la paret

amb tintura de iode. I correm

sense mirar a terra, de pressa, fent ziga-zagues,

com si voléssim, volant.

( hi has estat?)

grifoll

25.12.11
casserrespoblepoema

L' (IM)POSTOR

2011-12-24T18:59:00.000-08:00

Aquí, raquític de lletra, metrallant

illetrat versos pel fel, foll, dispersat,

versista del buit i onanista. En aquest racó

(es)grifollat, lluny del ramat, sol com la lluna,

faig jocs de paraules procurant no dir res.

grifoll

25.12.11
planeta terra

TOT ANIRÀ BÉ

2011-12-24T17:53:00.000-08:00

Lletres sense forma, de suro, què pesquen?

(...)

...les lletres mudaven com serpentines enceses

dins el meu cap. I era el meu cap la pàgina encesa

reclamant-te la boca: tot anirà bé, ens en sortirem,

i fins que m’ apagués amb el fum de la son:

tot anirà bé, ens en sortirem.

grifoll

24.12.11
casserrespoblepoema

SON

2011-12-23T17:23:00.000-08:00

Sento la terra més alta:

Hi ha totes les feres del bosc hivernant-me

dessota els peus.

grifoll
23.12.11
casserrespoblepoema