Seguidores

domingo, 10 de septiembre de 2017

EL CODI



Entro per l’ entrada, estrany en mi, que agafa el camí que va a donar a la sortida, camino pensant en les fulles que xafo i rellisquen: ahir ens amagaven del món. Només hi havia el seu cotxe a l’ entrada. Que fos un secret ens convertia en gent d’ aquella de les novel·les més negres, on, amants assassins o gàngsters en fuga professionals ( igualment amants i assassins en busca i captura), porten, de viure, de viure la vida, set vides almenys, i les porten  amb una freda naturalitat tan pulcrament envejable, quasi a rombos diria ( dels de la tele de quan érem petits), aparentment per l’ aparença que hi gasten, i que a més i és més i a sobre, van elegants i tenen estil i són exquisits i són misteriosos i són enigmàtics i obscurs com vampirs i morbosos com traficants d’ objectes sexuals al Chicago dels anys quaranta, que hi caus, de morbo que hi caus. Segueixo caminant, passo pel costat de la Font de la Salamandra, miro si n’ hi ha, fa temps que no, moc les fulles amb un tronc i res; els Alquimistes, penso; m’ encenc un Ducados light negre amb un encenedor de “ La Guerra de las Galáxias”  i segueixo relliscant pel camí que em duu fins el punt, el Punt n’ hi diem. Aquí el camí es fa ample, molt més. El camí no dibuixa sinó un cercle oval vist des de l’ aire ( i encara que no ho vegis, també). Sembla que no passis per cap pont, però passes el mateix dos cops. Hi passa un riu. Al mig és bosc. Hi ha teixons, esquirols, guilles, un linx, llebres, tortugues, merles, xots, etcètera. Després es torna a fer estret i va a donar a la tanca que no tanca, aquella antiga que la deuen conservar per vella i no perquè hi faci algun servei, no? Cada cop hi ha més fulles, menys llum, més silenci. El xap-xap dels meus peus i algun ocell que salta, el darrer tafaner, que aquesta hora ja no canta, que se’ n va a dormir, que ara sortim els ratpenats.
La persona que m’ espera ho porta tot: el què necessitem i no però ens cal fer veure que sí. Sí, seria com si dues persones quedessin per follar. M’ imagino que portarien roba, no?  i no la necessitarien pas, no?  vull dir que per més gràcia que et pugui fer un mitjó amb dibuixets d’ escocesos bevent suc de síndria “ La Roja” o et puguin excitar unes calces de làtex fosforescent amb cascavells farcits de pèl púbic humà i punxes de metall rosat importades del Coco de Mer de Londres, al final, per follar, el què es diu necessitar-necessitar, això no és tan indispensable com quan ho vas a comprar, que ets tan friqui, gàngster sí, però friqui, que no només t’ ho quedes, t’ ho emportes posat.
Arribo al Punt en punt. La persona que m’ espera i ho ha de portar tot, m’ espera i ho porta tot. No ens saludem, no ens diem dir res en tota l’ estona. Tota l’ estona és tota la nit. Ni una paraula. Hi ha lluna plena, lògicament.
En tornant, la tanca que no tanca fa el mateix soroll de rovellat que posen a les pel·lícules de por quan hi surt una tanca d’ aquestes. S’ està fent clar, les fulles rellisquen més i se n’ hi ha  afegit més d’ una, concretament mil-tres-centes trenta-set. A la Font de la Salamandra no n’ hi ha cap encara que la remenis amb un bastó. Ara sí que surto per l’ entrada. Desembromo els vidres del cotxe, poso el mateix cd que hi ha fa dos anys, condueixo, penso, fumo, arribo, pujo, tanco i t’ escric. Demà llegiré la teva resposta. M’ adormo pensant-hi. Hi somio. En el somni somio que escric, que escric això, i ho faig. És un somni lúcid.
Quan em desperti he de buscar això dels somnis lúcids.


Josep Grifoll

No hay comentarios: