Seguidores

lunes, 10 de abril de 2017

CONTE



Aquí no comença cap poema ni res, però hi corre un nen que sóc jo i es menja els boscos infinits i és imparable i ningú pot esborrar aquest nen salvatge passin segles, morts, apocalipsis i demà. Després déu va fer un esternut i em vaig trobar aquí enmig d’ aquest desert amb l’ ànima vestida d’ esgarrinxes i la memòria feta un nuc, també hi via una caixa de polaroids d’ aquelles que encara t’ estripen més l’ ànima, clic a clic, va ser una fletxa la puta caixa de pandora, no m’ agraden els rellotges. I per això em repeteixo, és una guerra ( jo sóc dels bons), el meu enclavament en contra d’ ells, jo no hi passo, passo, però l’ ànima sagnava com una fera atropellada per la humanitat estúpida que no s’ empana i a mi m’ alterava tant caler comprant allò que no tenia preu, allò que no era seu ni de ningú, després jo també vaig fer un esternut, com el del Munch, així com un aaahhgg, però allà al desert, no en sé res de cap Arthur, res, res, el timó en té gust, però la memòria també m’ enganyava. Total, que em vaig quedar cec i mut i sord i van passar cometes i eres i fins que no va arribar l’ aigua d’ un mar que pujava perquè diu que a baix ja no hi ha lloc ( hi ha tanta bipolaritat que es fonen els pols) no vaig saber la set que havia tingut. No era roig ni mort, era salat com una garota radioactiva clavada al paladar. Tenia dues opcions: adaptar-m’ hi o sagnar. Vaig escollir la segona, perquè no sóc domesticable ( he decidit)  i jo he vingut a aprendre i no a creure. Ara mateix sento que només la sal pot curar-me, i ho fa picant, les ferides, és un picar curiosament dolç, no sabia d’ aquest navegar, i d’ aquestes ones me’ n serviré per alguna cosa, no són tan diferents de l’ herba, d’ aquells camps fosforescents de cànem gegantí que feien rodolar aquell nen. És un viatge. I és el meu. No em copiaré un camí! Si no tenim res més que cadascú arribar-se a ell i ser el que s’ és. I aquest és el conte que m’ explico cada dia abans d’ anar a dormir, a poc a poc me’ l vaig creient. Per ara és el que em funciona més i fa que no em tiri pel balcó ( visc en un 1er) o em clavi un ganivet ( no tallen ni un espàrrec). I tinc desitjos, clar que tinc desitjos, però petits i anem per feina, no passen de demà al migdia tirant llarg. Si mai no ens hem mogut d’ aquí! Per això un present és un present. És un present poder-hi ser presents. Ara vigilo una eruga, ara jugo amb un núvol, ara dormo una estona i ara qui sap...No està pas mal això de la vida. De fet és una flipada...les postes de sol, els ocells, tirar pedres a la policia...


griFOLL

2 comentarios:

Anónimo dijo...

M'encanta.

Marta

grifoll foll dijo...

Gràcieeeees!!!! :) <3!!!!