Seguidores

jueves, 22 de diciembre de 2016

REBOBINARIA (vam fer l’ amor amb cafè i gira-sols)

REBOBINARIA
 (vam fer l’ amor amb cafè i gira-sols)






Encara que el vent sagni, t’ esgarrapi,
despertem les feres, àguila i clavell de fúria,
recs d’ amor espès, les preguntes sense clau
s’ enfonsen dins la nit on dorms sense poder dormir,
estomac cendrós als matins, els pecats no pesen,
sobrecarregats de vanitat els destins imposats
no ens han deixat veure la llum, finestres amb creus.
Confonem la sort amb l’ atzar, el destí amb la velocitat,
coses innocents, humans de cap petit i cor gran,
solituds entrelligades que s’ ignoren, l’ estepa
és plena de deserts voltant, girant en cercles
com voltors ran de veure-hi un lliri callat.
No ens han ensenyat a ser, ens han ensenyat a ser
correctes, i no ho som. Pica.  Llavors érem joves
i fàcils d’ enredar, cua de sargantana per estrenar,
llengots al pit, llengotes pel cucut, il·lusions a mesura
de no mesurar res i llençar-s’hi de cap i de cor i de tot,
l’ ocasió. Vam viure el dia. Vam viure la nit. El seu esperit
de sonet recargolant-se entre les nostres olors
de maduixa amb tinta i trementina. Goethe. Pizarnik.
I la vida semblava tan fàcil com trencar un cacauet.
I per nadal galetes i galets, fot-hi lletres,
números com el setanta set vegades set
i tira milles que aquí no hi arriba ni Artaud
amb el Pesanervis dels collons, medicacions,
efectes secundaris, primaris, originals, ens torturen,
o no veus el temps que és vida, que et fan esperar fora d’ ella?
Colorín coloratxu, i una pólvora ens desa les coses
a l’ armari de les aparences, a l’ estudi de l’ estudianteta,
al forat del pany de la porta que mai obrirem.
Respirem això que queda d’ oxigen, no és res.
Serveis neutrals desapareguts. No retornis al pou.
Passen cent anys, no retornis a la cova dels eriçons i vola
sense coca cola, un vapor d’ alens ens crida, sents?
Surt, trenca miralls, destrossa columnes, fora gelades,
encén-te la sang amb petardos, el ventre amb esprit de vins
i corre que ve el puto home del sac i va armat.
Blanc de titani amb carbasses, DNI, titella, espantaocells & cop.
Jo vaig rodolar per les escales fins a casa teva, just al llit.
Tu vas entrar per la xemeneia – que no n’ hi ha.
Després no vam créixer ni hòsties, vam fer l’ amor
amb cafè i gira-sols, i aquesta imatge és la que tot ho cura.
Va valer-ho: les crisis i els inferns, els deliris, les ombres...
Era xop el terra quan ens vam retrobar i volaven llums
de fanals futuristes pels turistes i tu em vas ensenyar
que encara creixien flors a les aceres. Góngora, Gorgorito i demès...
Va ser saltant per la finestra, anant per les teulades,
empaitant la lluna, destinats a passar del destí i volar-la,
l’ ànima i la set de vida com una espasa clavada
a la realitat mortal i quotidiana dels  caprequadrats. No.
El ratpenat i la rata pinyada se l’ inventen, te’n recordes?
Deixa’ m despertar, agafar-me als nostres dies, no
n’ hi ha més, dóna’ m laberints.
Després un rec, un frisar, no saber qui ni què som, ara.
No era desmesura, era vida.
Trucaran quan ja siguem a Groenlàndia, sí.
Només ens morirem una vegada.
Al fondo, junts. Mantenint el posat de nens
per dins, sobrevolant l’ instant, saltant-se-la.
Colors, ens hem quedat i anem de joc en joc.
Variacions i pares tu.
Naixem.



griFOLL

No hay comentarios: